Procés, parada i fonda

"El poble, doncs, és la nostra única estructura d'estat i no podem continuar desmoralitzant-lo, ni desorientant-lo més"

"Com ho veus?", "On som?", "Ens en sortirem?", són preguntes que tots hem sentit, darrerament, indicatives d'aquest estat d'ànim existent en el món independentista, barreja a parts desiguals de desconcert, incomprensió i pessimisme. Estem davant una ofensiva repressora desfermada per l'estat que ja ha provocat dissensions polítiques ventilades a celobert, en ple dia, sota la mirada atònita del veïnat, mentre els lideratges públics van sent escapçats.

 

Malgrat la victòria electoral i la majoria parlamentària independentista, l'acció de l'estat, amb el suport acrític dels partits del règim, continua la seva marxa triomfal, forçant les lleis, detectant delictes inexistents i, en un gest pragmàtic d'avançament de feina, avançant sentències judicials condemnatòries, sense que ni tan sols hagi començat encara cap judici. A l'estat espanyol, el vaixell de la democràcia fa aigües pertot arreu, enfangat en el saqueig personal i de sigles a les arques públiques, mentre els partits monàrquics s'estimen més una Espanya corrupta que trencada, instal·lats en una complicitat covarda. La integritat territorial constitueix, per a ells, l'únic bé superior que cal preservar i el seu nacionalisme espanyol té com a objectiu prioritari combatre, per tots els mitjans sense excepció, l'exercici del dret dels pobles a decidir el seu futur: Todo por la patria, doncs.

 

En aquest context, els principals líders polítics i socials de l'independentisme són a la presó o a l'exili. I tot fa pensar que, malauradament, el final d'aquesta situació tan anòmala no es preveu gaire proper. Altres dirigents de la mateixa orientació han optat, legítimament, per motius personals o familiars, per renunciar als seus càrrecs electes o per apartar-se de l'activitat política, per tal d'evitar futures sentències judicials condemnatòries que, d'altra banda, no existeix cap certesa que no acabin produint-se, igualment. Sobretot perquè Espanya no pertany a la categoria d'estats convencionals que cerquen una sortida negociada, ja que no coneix cap altre mètode que la derrota humiliant i la vexació pública. L'anunci de nous noms que hauran de passar pels tribunals espanyols és la manifestació d'un sentiment de venjança absolut cap a un poble madur i de cultura democràtica, capaç d'amagar milers d'urnes, milions de paperetes, organitzar un referèndum i demostrar, davant del món, que podria ser un estat eficient, com va passar en l'acció de la policia catalana enfront del terrorisme, l'estiu passat.

 

Cal reconèixer, en tot moment, el patriotisme i la valentia dels nostres dirigents a la presó o a l'exili, sense oblidar-nos-en en cap decisió futura. Dit això, hem de demanar-nos, almenys, un parell de coses: tenint en compte el molt que costa de construir un lideratge nacional, davant del país i del món, podem tractar la figura del president Puigdemont amb la frivolitat enorme amb què ara ho fan, no sols els adversaris del país i la seva independència, sinó també alguns dels nostres? L'independentisme català (Govern, Parlament, partits, moviments socials, entitats, poble) no ha comès també alguns errors greus que expliquen, a bastament, per què ara no som on volíem ser i sí, en canvi, per què som on mai no volíem ser i no prevèiem que seríem?

 

La resposta honesta a aquestes preguntes ha de determinar les mesures a emprendre per a preparar, amb aspiracions d'èxit, el nostre futur immediat. Més que herois a l'exili, màrtirs a la presó o víctimes de la causa apartades de la política activa, necessitem polítics útils, en actiu i amb el cap clar. Ni més herois, ni màrtirs, ni víctimes innecessàries, però tampoc jocs malabars que no evitaran l'acció legal espanyola, perquè la llei són ells i l'usen com volen. De símbols nacionals ja en tenim prou i no ens en calen més. Hi ha solucions imaginatives, factibles i legals que, no sols no converteixen el president Puigdemont, cap de la majoria independentista guanyadora a les urnes, en un president de fireta, sinó que li atorguen el poder executiu obtingut gràcies als vots. Ara i tant, ell és el principal objectiu a desprestigiar i abatre per Espanya i, alhora, la veu més lliure i contundent de denúncia de l'autoritarisme del nacionalisme espanyol. Prescindir-ne és un gest de feblesa col·lectiva i un regal innecessari als nostres enemics de sempre. Un Puigdemont fora de tot poder decisori no seria símbol de res més que de la nostra pròpia derrota i, el que és pitjor, per decisió voluntària dels nostres partits. D'altra banda, tan sobrats anem de lideratges sòlids, preparats i amb l'autoritat moral suficient com per girar full de la seva persona?

 

Crec que els consells assessors, les comissions d'experts i els informes d'especialistes, tant els fets públics com els que no es va ser capaços de mantenir en la clandestinitat, van plantejar tot el procés des de la perspectiva quasi exclusivament legal, sense considerar prou el factor polític. Pensar en clau legal és raonable, sobretot en estats de llarga tradició democràtica, entre els quals no hi ha Espanya, on la llei no és igual per a tothom i es manté immodificable talment un llibre sagrat, sense cap lectura política negociada. Està bé que comptem amb les opinions autoritzades de juristes, advocats i professors constitucionalistes, però no ens hauria anat malament d'escoltar també l'opinió d'algunes persones amb experiència de direcció sindical, social, institucional o política. Sobretot tenint en compte que hi ha persones amb capacitat política i sentit d'estat que, ara i tant, són a casa fent sudokus, mirant el telenotícies o seguint sèries a netflix o al plus, del tot desaprofitades. Penso, per exemple, en noms concrets, avui independentistes, procedents, però, de formacions polítiques que mai no van ser partidàries de la independència de Catalunya. No és que tinguem un excedent de juristes, no. Però sí que, vist el panorama, tenim un dèficit clar de polítics. De polítics sense cap pretensió o aspiració personal, que puguin aportar la seva experiència i visió de la jugada a la causa comuna.

 

 

Mai no guanyarem per la força d'unes armes que no tenim, ni per la de la llei espanyola, però sí que podem fer-ho per la força política que representa un poble mobilitzat,  valent i generós, capaç de votar malgrat les prohibicions, de paralitzar el país en un cas excepcional o de col·lapsar-ne, si cal, autopistes, trens i carreteres, per a fer valer la legitimitat dels nostres drets col·lectius. El poble, doncs, és la nostra única estructura d'estat i no podem continuar desmoralitzant-lo, ni desorientant-lo més, amb cops inesperats de volant amb el cotxe en marxa, amb gestos incomprensibles i, sobretot, sense un relat públic que sigui creïble i per damunt dels interessos immediats dels partits. Fa tot l'efecte, massa sovint, que no existeix un guió previ del procés, que en més d'una ocasió es recorre a la improvisació i que l'únic pla és anar fent, tirar endavant, a veure què passa, fins al límit. Ara, però, ja sabem què passa i no volem que passi més.

 

Els ciutadans som majors d'edat i necessitem que, pel bé del país, se'ns parli clar, que se'ns digui on som, on volem anar i de quina manera efectiva pensem arribar-hi, però ja no acceptem que se'ns faci passar amb passeres, com si fóssim criatures inconscients. Ens és urgent de disposar de més sentit d'estat, més cintura política i una mirada llarga que vagi més enllà del combat de sigles per l'hegemonia electoral dintre l'independentisme. Les volades de coloms poden ser un espectacle tan bonic com efímer, però s'acaben ràpid quan topen amb la realitat de l'absència no ja d'un pla B, sinó d'un pla A. Cal aturar-se uns instants, els necessaris, per preparar la nova etapa amb més energia i més visió política, perquè resta encara molta feina a fer: consolidar lideratges, governar i governar bé amb mesures de millora del benestar material, cultural  i democràtic de la majoria, cercar complicitats exteriors més efectives que les actuals, sumar més gent al projecte emancipador i reforçar un projecte nacional modern i atractiu, obert i sense exclusions prèvies. No és l'hora d'anar a la deriva, ni de la derrota, sinó de preparar la victòria futura. És l'hora de sumar intel·ligència política, tàctica i estratègica, al patriotisme innegable i la valentia demostrada fins ara.

 

Tenim un poble que es mereix la llibertat. No podem fer-lo esperar, però tampoc no podem enganyar-lo, fent-li creure que ja disposem d'allò que encara no tenim. La llibertat mai no és un regal d'altri, sinó una conquesta pròpia. La ingenuïtat acompanya la infantesa més tendra i l'amor al proïsme és una màxima evangèlica que fa de bon recordar. Però potser ha arribat l'hora de reconèixer que, si això nostre realment va de bo, ens fa falta tota una altra cosa. Sortir de l'estat on ara ets  -un estat de cultura democràtica feble i que et saqueja sistemàticament els teus recursos impedint-te polítiques socials imprescindibles-, per  a convertir-te en un nou estat independent, no és un projecte fàcil de dur a terme o, com ara es diu, d'implementar. Tenir la raó no ha estat mai una garantia segura de victòria. Més dosis d'astúcia, molta mà esquerra i una mica de mala bava no ens faran cap mal, ni ens seran sobreres en el camí. I, sense aquests, serà molt més complicat que arribem a l'horitzó que volem: la difícil i merescuda llibertat. Que la prudència, doncs, no ens faci traïdors. Però que la imprudència no ens faci inútils. Amén, que en català vol dir així sigui.

 

Comentaris