El procés confinat

"Els fulls de ruta haurien de ser col·lectius i no en forma de llibre a comprar"

Aquests darrers anys l’onze de setembre s’havia convertit en aquella cita anual on els catalans demostraven al món la seva força als carrers. Manifestacions multitudinàries, performances vàries, samarretes de colors i un to festiu inundaven l’espai públic per enviar un missatge ben clar: som molts i volem la independència. El suflé no baixava. La nostra persistència era admirable. Érem notícia arreu. El món ens mirava. De fet, ho va fer fins la batalla d’Urquinaona. Després, poc a poc, ens hem convertit en poc més que un soroll de fons, que hi és, però que no molesta gaire.

La Diada era també el moment de fer veure que tots els partits s’entenien i anaven a l’uníson, estirats per una ciutadania empoderada, determinada. Uns i altres amagaven les seves diferències - ideològiques, estratègiques, polítiques -, per assistir plegats a les mobilitzacions d’una ANC i un Òmnium que eren pal de paller del moviment independentista. Entre els polítics però, era aquell fer veure que tot anava bé i que hi havia unitat. Discursos engrescadors, tocs d’atenció a un Estat autoritari, memòria viva dels que ja no hi són i anhels pels que vindran. El teatre de la diada nacional després de tirar-se els plats pel cap. Aquell dissimular per un dia. Aquell respondre amb un somriure en veure que la gent és una pinya i que, malgrat tot, no falla mai.

Acostumats a grans manifestacions multitudinàries, enguany l’onze de setembre no ho serà degut a la pandèmia. El deixarem en la intimitat de cada poble, de cada balcó, de cada cor. Que la imatge sigui privada, individual, íntima. Que serveixi per veure que sí, que encara hi som, que hi volem ser. Que ni la pandèmia, ni les restriccions, ni les pors a nous brots i contagis ens han fet canviar d’idea. Que tenim ganes de tornar-hi, perquè l’1 d’octubre i la repressió viscuda ni es perdona ni s’oblida. Que ens refarem, ens aixecarem i hi tornarem. Més tard o més aviat, ja veurem. Els onzes de setembre serveixen per això, per dir-nos a nosaltres mateixos que formem part d’una nació que es vol lliure i sobirana. Per animar-nos malgrat el desànim generalitzat.

I és que no calen més retrets radiofònics. Els fulls de ruta haurien de ser col·lectius i no en forma de llibre a comprar. La pluralitat de l’independentisme cal acceptar-la i rebaixar el sectarisme algunes marxes. Mirar qui diu i fa què a casa nostra abans d’acusar els altres de fer exactament allò que diuen i fan els meus. Allò de tirar la pedra i el pecat. Caldria mirar i veure més enllà del nostre petit univers polític, quotidià i dedicar-nos a posar oli en les frontisses amb aquells que no pensen com nosaltres. Ens entestem en no consensuar les sortides polítiques, en seguir prometent i no complint, en parlar molt sense dir res. Així, l’Estat somriu mentre ens barallem per l’hegemonia. Així, la gent cada cop s’allunya més d’una política que veu decadent i incapaç. Així, passa el temps i no ens llepem les ferides per tornar-nos a aixecar.

 

Que sigui l’onze de setembre que demani eleccions i acabi amb el confinament del procés. Que sigui la Diada per dir prou a una legislatura acabada, un impàs a oblidar mentre triem, votant, com sempre, com sabem, quin és el millor full de ruta dels que tenim sobre la taula. Fem-ho sabent-nos avergonyits dels nostres representants, aquells que han estat incapaços, tres anys després del referèndum de l’1 d’octubre, de consensuar com seguir. Fem-ho reconeixent-nos avergonyits nosaltres mateixos també, des dels carrers, per no haver aconseguit que el consens es materialitzés. Fem-ho sense fustigar-nos. Fem-ho sense més insults ni retrets. Fem-ho com adults, com demòcrates que volen votar. Fem-ho demanant sinceritat i compromís en els programes i discursos electorals, per a que ningú torni a dir allò que la gent vol escoltar malgrat no s’atreveixi a fer-ho. Serà aleshores quan podrem tornar-hi, havent triat la manera de recórrer el camí que ens queda per fer.

Aquest onze de setembre, President, posi les urnes i deixi’ns decidir a tots com volem seguir, perquè no volem esperar més per tornar-ho a fer.

 

Comentaris