L’any 2003 vaig escriure les paraules més tristes que he escrit mai. Es troben en el llibre Despullats que vam fer conjuntament Joel Joan i jo i al•ludeixen al nostre poble i a la seva personalitat. Vaig escriure: “Si hi ha un poble al món que té dret a ser independent són els Països Catalans, si hi ha un poble al món que no mereix ser independent són els Països Catalans”. Són paraules molt tristes que expressen l’exasperació davant la nostra capacitat autodestructiva. Ens queixem, amb raó, de la ferma voluntat espanyola i francesa de destruir la nació catalana, però la seva malignitat, la suma de la malignitat d’aquests dos estats, no passa de ser una escopeta de canya si la comparem amb la nostra capacitat per destruir tot allò que aconseguim. Talment com si cada cop que som a punt d’obrir la porta de la llibertat necessitéssim un daltabaix que en justifiqués la renúncia.
Al final del conte L’habitació tancada, de Paul Auster, el protagonista fa aquesta reflexió sobre l’anunciat suïcidi del seu amic Fanshawe: “I tot i així, sota aquella confusió, notava que hi havia alguna cosa massa rumiada, massa perfecta, com si al final l’únic que ell havia desitjat de debò fos fracassar, ni que fos fins a l’extrem de decebre’s a si mateix”. Tres segles de no decidir per nosaltres mateixos ens han configurat una personalitat nacional infantívola, una personalitat insegura, indecisa i inestable que, tot i saber-se biològicament adulta, no es veu amb cor d’assumir les responsabilitats de la maduresa. El problema és que sense maduresa no hi ha llibertat, perquè aquesta última només pot ser reclamada per aquell que ha deixat de ser infant.
Dic això arran dels fets interns de Reagrupament, és clar. Em sembla molt trist, tot plegat. Més que res perquè les il•lusions d’una nació sense Estat són molt febles i proclius al desànim. Mentre que els estats ho aguanten tot, començant per la seva pròpia corrupció, les nacions sense Estat són com les dones en un món laboral androcèntric: per ascendir, estan obligades a demostrar que són més competents que els seus companys masculins. Passa el mateix amb l’independentisme. Les forces immobilistes que controlen el país odien profundament tot allò que fa olor de canvi, la qual cosa obliga els dissidents no sols a tenir principis nobles, cosa lògica, sinó a presentar certificats de puresa i perfecció. Això és injust, sí, però és així. I precisament perquè és així cal anar amb peus de plom per no caure a les urpes dels immobilistes. I qui són els immobilistes? Doncs tots aquells que ara mateix es freguen les mans amb els fets de Reagrupament o que aprofiten l’avinentesa –tan esperada– de blasmar aquesta formació tot pregant a Déu que li llevi la vida.
Jo, però –que sempre he cregut que la nació catalana serà independent malgrat ella mateixa–, tinc la confiança que una assemblea extraordinària aclarirà les coses i calmarà els ànims i que, tot seguit, Joan Carretero continuarà liderant Reagrupament, perquè és amb ell que va néixer i és amb ell que ha crescut com a força desacomplexadament independentista. Cal generositat per part de tots per no malmetre aquest capital, ja que és justament per aquesta raó, perquè no para de créixer, que les forces que més en poden patir les conseqüències fa temps que estan movent els fils per dinamitar Reagrupament de sotamà. Es comprèn, tanmateix, l’angoixa que aquests dies han experimentat milers de persones reagrupades, però no han de patir. Estic segur que Reagrupament, com el pensament català, sobreviurà als seus il•lusos enterradors.
