Pro banca, pro nobis

No, no és oportú que Rajoy parli a favor dels bancs després que el President de la sala contenciosa del Tribunal Suprem hagi dit que reconsideraran, a la llum d'un altre cas, la decisió d'una de les seves seccions d'anul·lar el reglament de l'any 1995 (en el govern, la "beautiful people" del Felipe González de Boyer i Solchaga), que carregava sobre el deutor hipotecari l'impost d'actes jurídics documentats. Però els altres, els ciutadans que paguem hipoteques, estalviem el que podem per pagar els estudis dels nostres fills i passem més de la meitat de la nostra vida laboral atenent la despesa hipertrofiada de l'estructura estatal, sí estem legitimats per fer-ho; més encara, és la nostra responsabilitat.

 

Hi ha alguna cosa d'immoral en el fet que els bancs s'hagin vantat de beneficis ingents mentre innombrables famílies es sumien en la desesperació després d'haver perdut de cop qualsevol font d'ingressos. Però aquesta competició per veure qui la tenia més llarga ha estat sempre pura ficció. Confondre els emoluments dels seus CEO amb la sanitat del sistema bancari és un error  a l'engròs, i oblidar que sense l'activitat creditícia, la que de veritat dignifica i dóna sentit al sector financer, molts de nosaltres mai hauríem pogut ni somiar en prosperar, és tan indigne com l'acte particular d'apropiació, malversació o engany que un banquer concret hagi pogut realitzar.

 

 

Les males pràctiques no determinen la bondat o maldat d'una institució, com en l'ésser humà no pot haver condemna global sobre l'espècie pel fet de tenir-hi lladres, violadors, piròmans polítics o fins i tot psicòpates monstruosos als quals, en ocasions, hàgim pogut votar. La independència judicial no pateix pel fet que una sala revisi la decisió d'una secció, si com sembla el cas, de forma una mica inconscient aquesta ha dit que l'únic interessat en fer la hipoteca per garantir un préstec és el banc. O és que ens agradaria pagar els diners prestats 4 o 5 punts per sobre del que tenim pactat en l'actualitat?

 

Crec que la millor solució seria la del repartiment de tal despesa, com ja es va fer amb els de notaria, registre o agència, tot i que, ho pagui tot el banc o sols una part, ja trobarà la manera d'encarir el diner que ens presta per tal que els números continuïn (semblant) quadrar. En aquesta nova ocasió per mesurar l'actuació dels bancs,  no serà de menor importància determinar quins altres principis, com el de seguretat jurídica, estan en joc si opera la irretroactivitat total fins l'any 1995. I vagi per endavant, o per darrere, que si és el banc el definitivament obligat únic al pagament, a mi, com tants altres, em donaran una alegria econòmica a les portes del Nadal. Però aquesta és la diferència entre interès particular i interès general, i molt més gran, entre qualsevol d'aquests dos conceptes i un més integral i ambiciós:  el bé comú. Però qui se'n recorda ara d'això oi?

 

Comentaris