Aquests darrers dies ha estat notícia el control que exerceixen sobre els ciutadans aquells que, legalment o il·legal, poden accedir a la informació que configura l’esfera privada de tota persona. Hom té la convicció que el ‘Big Brother’, el personatge de la novel·la George Orwell ‘1984’, s’ha fet realitat i vigila de forma impecable i exhaustiva a tots els ciutadans, tot prenen el control de la informació que aquests generen. He de reconèixer que m’ha sorprès l’enrenou generat, no tant per la gravetat dels fets, sinó per la sorpresa que ha causat entre una gran part de la població.
Estic convençut que una part de la societat s’ha instal·lat en el cofoisme del no autoqüestionar-se en què hi ha i qui hi ha al darrere dels sistemes electrònics, amb més o menys nivell d’intel·ligència artificial incorporada, processen i emmagatzemen un ingent volum d’informació. Serveixi com a exemple la informació generada, i que circula per la xarxa, pels centenars de milions de teletreballadors mòbils (que arribarà a 1.300 milions de persones, 37,2% de la població activa mundial, al 2015 segons la consultora IDC); o la gran quantitat d’informació que es tramet i processa amb els més de 6.000 milions de terminals de telefonia mòbil existents segons la Unió Internacional de Telecomunicacions (UIT); o el volum d’informació altament sensible que està associada als milers de milions de targetes de crèdit en circulació.
Caldria tenir present, que la capacitat d’espiar als ciutadans i saber-ho quasi tot d’ells no resideix fonamental en el mòbil, al permetre saber els llocs on s’ha estat i els trajectes efectuats, ni tampoc en el fet que les comunicacions no estiguin xifrades; o en què s’utilitzin sistemes d’emmagatzemat de dades i correu electrònic gratuït. Hi ha molts altres canals amb informació igual o més sensible que es pot emprar per controlar-nos o condicionar-nos.
La capacitat d’espiar-nos, de conèixer-nos amb detall, s’endinsa en el moment que la informàtica esdevé l’eina bàsica de les companyies de serveis, i molt especialment per la banca, i nosaltres autoritzarem, explícitament o implícita, el seu emmagatzematge i procés per facilitar-nos l’activitat, el control i seguiment. La targeta de crèdit emprada per les compres ja siguin en activitats d’oci, alimentació, indumentària o desplaçaments, aporten, a qui custòdia els moviments, un perfil clar del perfil socioeconòmic dels titulars, a l’igual que la revisió de les trucades telefòniques siguin del tipus que sigui; o l’anàlisi del consum de medicaments mitjançant receptes de la seguretat social. Instruments que s’han interioritzat i que en la majoria dels casos s’ha autoritzat al dipositari a ser analitzat i creuats amb la finalitat de què ens ofereixin productes i servis més ajustat a les nostres necessitats.
Certament la revelació de què la cancellera Àngela Merkel ha estat espiada pels serveis secrets dels Estats Units mitjançant el seu mòbil, ha posat el problema de la privacitat en el centre dels debats. Un debat que arriba tard i de difícil solució en una societat que per un costat s’ha instal·lat en la immediatesa i la impulsivitat enfront de la seguretat, i en la creença de la gratuïtat dels serveis, i que per un altre costat, interactua en un món global, obert i amb legislacions entre països que són asimètriques i canviants.
Per resoldre el problema cal, en primer lloc, prendre consciència del binomi risc i benefici, i afrontar per un igual la protecció de la intimitat individual, i a la vegada la garantia de la no manipulació de la col·lectivitat, tot assumint que cap col·lectiu, per si mateix, pot resoldre el problema. Esdevenen necessaris acords a escala global, i sistemes que garanteixin la governança planetària. Aquest aspecte té difícil solució atès la incapacitat manifesta de l’ONU, els equilibris sovint excloents que regeixen les decisions del G8 i del G20. Sense oblidar la lluita per la supervivència de molts països en contraposició a la voluntat de sotmetre i d’imposició d’altres, o l’ambició humana d’enriquiment sense límits menyspreant la dignitat aliena.
Mentre el món no avanci cap una governança integradora amb criteris de subsidiarietat; mentre que per sobre dels Estats no existeixen organitzacions amb capacitat de vetllar pel món en el seu conjunt.
És necessari acceptar que el cicle vital està ple de riscos, desafiaments, oportunitats i entrebancs. En aquest cicle esdevé essencial gestionar amb determinació el binomi risc-iniciativa, i no renunciar a l’exercici de la responsabilitat individual per adoptar mesures que garanteixen la nostra seguretat i privacitat sense delegar-ho a tercers, i a la vegada treballar des de les respectives esferes de responsabilitat per avançar cap un model de governança d’escala planetari, en la que també es garanteixi la seguretat dels sectors especialment delicats, i els principis de la lliura competència.
