El primer candidat independentista a la presidència de la Generalitat no ha aconseguit ser investit perquè la majoria independentista de la cambra catalana no li ha donat el suport que marca el reglament. Ho intento explicar a una amiga meva nord-americana, especialista en moviments nacionals, i em pregunta per què. Em costa explicar-li-ho. La CUP, el partit dels antisistema, no ha decebut ningú. La CUP, i sé que no els agradarà que els ho recordi, ha votat en contra del candidat independentista al costat dels unionistes. Aquesta és la paradoxa.
La realitat és que l’actual situació política posa en evidència tothom. Artur Mas ha perdut el primer round de la investidura. Dijous hi tornarà, però el tret al peu dels independentistes sortirà a tots els llibres d’història, sobretot si el segon round acaba igual que avui. Ja es veurà. Sóc escèptic, però. Si acaba bé me n’alegraré, però el mal regust de boca ja no ens l’estalviarem. La gent senzilla, la que no ha posat mai els peus al Parlament però que any rere any ha omplert els carrers i les carreteres per reclamar la independència, està desconcertada. Els polítics, encara que vesteixin amb samarreta, els estan robant la il·lusió.
Aquest article podria acabar aquí, perquè un servidor, com aquesta gent a qui els polítics deceben, cada dia se sent més lluny d’aquesta política de baixa estofa que es passeja dins del clos tancat de la Ciutadella. És un submón que la gran majoria no entén. Les batalletes de poca volada cansen, sobretot si l’objectiu és tan transcendent com aquest d’avançar cap a l’estat sobirà. Les reaccions dels dos principals diaris unionistes catalans contra la declaració de sobirania aprovada ahir és la millor prova de l’abast del que s’hi diu. Ambdós diaris se sumen a la campanya contra la “rebel·lió independentista” en una “jornada —apuntava un d’aquests diaris— que passarà a la història dels errors de Catalunya, amb l’agreujant de la paròdia”. La història només tracta bé els vencedors. Si aquesta generació independentista perd l’oportunitat que se’ls ha presentat, és clar que la història valorarà malament aquest 9 de novembre de 2015. La condemnarà.
I tanmateix, passi el que passi, estic segur que el discurs d’investidura d’ahir del candidat Mas s’estudiarà en els anys a venir com una fita, potser la més important, en el procés de transformació del catalanisme autonomista en catalanisme sobiranista. Des del 1885, quan Valentí Almirall va redactar aquell Memorial de Greuges defensiu, dirigit a Alfons XII, que denunciava el centralisme, demanava el proteccionisme econòmic per a la indústria catalana, amenaçada pels tractats de comerç amb França i Gran Bretanya i el manteniment del dret civil català davant l’amenaça governamental d’elaborar un nou codi civil que seria únic per a tota Espanya, cap polític moderat s’havia atrevit a presentar un programa de ruptura per ser investit president de Catalunya. Cap. Ni Macià, ni Companys, ni Irla, ni Tarradellas, ni Pujol, ni Maragall, ni Montilla no van ser investits presidents reclamant començar un procés constituent perquè Catalunya esdevingui un estat independent. L’únic que ho va intentar, Macià, va renunciar-hi de seguida. Com destacava Antoni Bassas en la crònica de la jornada: Mas va pronunciar ahir el “discurs més dur sobre l’estat espanyol pronunciat per un president a la cambra catalana. […] Si l’any 2005, a l’hemicicle de la Ciutadella, Pasqual Maragall va llançar l’últim ‘Escolta, Espanya’ del catalanisme, deu anys més tard Artur Mas va pronunciar l’últim vers del poema, un ‘Adéu, Espanya’, pronunciat des de l’independentisme i amb retret històric: “En el fons és la intolerància d’acceptar-se com un estat plurinacional, és a dir, com el que és”.
I acabo com he començat. Tot el debat d’investidura d’aquest 2015 ha girat al voltant de la independència, fins i tot en la veu del candidat. I tanmateix, 10 dels 72 diputats independentistes no han investit aquest candidat perquè és un “convers” que ha tingut responsabilitats de govern en l’etapa autonòmica i es veu que preval mirar enrere per escapçar el futur. No és una lluita pel relat. És alguna cosa més. Una filigrana que decep a la bona gent i fa basarda. Que els no de la CUP al candidat independentista se sumin als 63 diputats dels grups que van votar en contra de la declaració de ruptura és surrealista, sobretot si és veritat que la consideren històrica, que és el que va dir Antonio Baños des de la tribuna del Parlament. La meva amiga nord-americana no entén res. Jo tampoc, ho confesso.
