Primer avís

"El CEO és un avís de que calen dues coses: reestablir la unitat el més aviat millor i provocar un altre moviment que descentri l'Estat i el faci tornar a comportar-se tal com és"

Quan em pregunten si la tendència del país cap a posicions independentistes està consolidada, sempre emplaço l'interlocutor a que faci el següent exercici: "Coneixes gent que fa deu anys era no-independentista i ara sí que ho és?" Normalment diuen que sí, i que són uns quants. I després continuo: "Coneixes gent que fa deu anys era independentista i ara ha deixat de ser-ho?". I normalment diuen que no. Heus ací la taca d'oli.

I avui continuo pensant el mateix: quan hom ha fet la passa del Rubicó independentista ja no es fa enrere. I mantinc això malgrat el resultat del CEO d'ahir, que reflecteix que hi ha més catalans no independentistes (45,3%) que no pas partidaris (44,5%). Què ha passat? Simplement que cada vegada hi ha menys indecisos i això fa nodrir la resta d'opcions, però especialment les no-independentistes perquè l'independentista ha estat molt més mobilitzat i ha mostrat més públicament la seva preferència.

Un parell d'apunts més abans d'anar a la qüestió que ha motivat el títol d'aquest article: El primer (i més tranquilitzador per als hiperventilats): es tracta de només un 0,8% sobre una enquesta de 1.100 persones, per tant, 8 enquestats de diferència. És una distància molt minsa que a nivell estadístic té la importància que té. Sigui en un sentit o sigui en un altre, amb un 0,8% de diferència no es poden treure conclusions determinants (que consti que quan la diferència és d'un 0,8% en el sentit invers opino el mateix. El marge d'error de la d'ahir és un 2,95%, de manera que ens movem en una forquilla que va des d'una aventatge d'un 2,1% a favor de la independència fins a un 3,7% en contra).

El segon apunt: prepareu-vos a escoltar les misses i lliçons d'aquells que concebien el CEO com el braç sociològic armat de la Generalitat que manipula goebbelianament la narcotitzada població catalana. Totes aquestes veus que demanaven dinamitar el CEO avui brandaran aquesta última enquesta com una taula de la llei que, per fi, demostra la seva antiga teoria que diu que això de la independència és un invent d'Artur Matrix. Els reconeixereu fàcilment perquè són els mateixos que mantenen la difícil tasca de defensar que votar no és un acte democràtic perquè la Constitució i tal. Si tan clar tenen que no hi ha una majoria independentista, que apadrinin un referèndum i que demostrin la seva raó amb una victòria del No.

No obstant tot això, és la primera vegada en moltes enquestes que els que no volen la independència superen (ni que sigui per aquell 0,8) als que la volen. Insisteixo que no és que s'estiguin perdent suports sinó que no se'n sumen de nous. L'enquesta es va fer entre el 9 i el 13 de desembre, és a dir, la setmana passada, els dies en què el desencontre entre Mas i Junqueras estava en plena efervescència. I dir entre Mas i Junqueras és quedar-se curt, és entre CiU i ERC.

Per això cal interpretar l'enquesta d'ahir com una primera targeta groga de l'electorat cap al procés. Fins ara la fortalesa de l'independentisme es basava en tres potes: el paper actiu de la societat civil, la unitat política i els errors de Madrid. Portem uns mesos en què el puntal continua sent la societat civil (capaç de muntar una V i d'assistir massivament a votar el 9N) però la unitat política trontolla i Madrid no xerra tant. Aquests dos últims factors (partits polítics i paper de l'Estat) eren generadors de suma i ara, sent molt optimistes, estanquen.

És evident doncs que el CEO és un avís de que calen dues coses: reestablir la unitat el més aviat millor i provocar un altre moviment que descentri l'Estat i el faci tornar a comportar-se tal com és: contrari a les urnes i a reconèixer res d'específic per a Catalunya. En aquest sentit cal dir que s'ha desaprofitat l'oportunitat de sacsejar el tauler d'escacs amb la dimissió d'Eduardo Torres-Dulce com a fiscal general de l'Estat. Corre la creença popular sobiranista que quan van mal dades al procés sempre ve Madrid i ho soluciona tot perquè amb la seva actitud provoca la reunificació de posicions independentistes irreconciliables. En els dos anys llargs que dura el procés, això ha estat així i certament ha ajudat. Però també és cert que és molt perillós confiar-ho tot sempre a l'enrocament espanyol per sortir de l'atzucac. Cal recuperar la iniciativa pròpia com tantes vegades han sabut fer els ara enemistats. Perquè pensar el pròxim moviment confiant sempre en Madrid no deixa de ser, paradoxalment, un notable exercici de dependència vers Espanya.

 
 

Comentaris