Per un costat ens encanta que ens parlin de participació. Per l’altre, quan toca que participem ho fem d’una manera més aviat discreta… Penso en les primàries del PSC. ¿Quanta tinta emocionada havien despertat? ¿Què s’ha fet de tot aquell entusiasme? La democràcia implica participació, és ben cert, però al costat de la participació ens exigeix d’altres coses: una certa idea d’ordre, de legalitat, i una obligació cap a nosaltres mateixos, de fer-nos dignes d’aquesta idea.
¿A on eren els milers d’indignats que omplien les places fa un parell d’anys en demanda de participació? ¿A on tots els que s’omplen la boca de la separació entre la classe política i ‘la gent del carrer’? Em sembla que entre la ciutadania també hi ha molta hipocresia, tanta falsedat com en la classe política: ni més ni menys. No volen participar —no realment—: volen poder mostrar-se conscienciats i crítics. I per això ja tenen Twitter, no els calen les urnes.
Democràcia també vol dir obligar-se a formar-se per a participar dels debats públics. No s’és vertaderament demòcrata sense una demanda d’informació de qualitat sobre els assumptes de tots, i sense que aquesta informació, molt sovint transformada en opinió, no aboqui a posicions extremades, que no s’arribi a confondre en una forma o d’altra de ganyota populista.
Participar en unes primàries està molt bé: ¿però quanta gent s’havia informat de qui eren els candidats i què els diferenciava? ¿I quines diferències hi pot haver, a part de la forma de cara, les barbes, el color de la muntura de les ulleres, la coloració dels ulls, en un plegat de candidats socialistes a una alcaldia, sigui aquesta important o secundària? Les diferències d’ideals són mínimes, inexistents; ¿què ens ha d’importar, doncs, els seus gustos culinaris?
Es tracta de socialistes a l’ajuntament de Barcelona: si hi ha tantes diferències entre ells: ¿per què formen part del mateix partit? O potser es tracta de votar al més simpàtic, doncs? ¿I hem de fer primàries per elegir el més guapo, el més amable, el més fotogènic, el més enraonat a l’hora de parlar per la ràdio, el més desimbolt a l’hora de parlar de la seva sexualitat? Aquí el discurs democràtic degenera en pallassada.
¿A qui li importen els trifulgues internes dels partits? ¿Fem primàries per a solucionar-les? L’important és el programa, el projecte, la idea vertebradora de fons: ¿potser quan no hi ha res més que en buit en aquest aspecte és quan s’ha de recórrer a l’escenificació?
Potser parlem de primàries perquè tornem a allò primari: les cares i els cossos, i no a allò vertaderament important: les idees, els valors i els projectes de ciutat. ¿S’ha parlat d’això, més enllà ‘d’arrabassar-li el poder a la dreta conservadora’ de l’alcalde Trias? ¿Hauria guanyat unes primàries, l’alcalde Trias, ell que està fent una gestió molt encertada?
És una bufonada arriscar-se a fer unes primàries per a quedar bé davant de la gent, i al final només guanyar amb 2.500 vots, amb una participació insignificant. Alguna cosa s’ha fet malament en un partit com el PSC, que amb la infraestructura de què gaudeix i amb la seva implantació i força només pot aconseguir aquestes quatre paperetes, i encara sospitoses de tupinada. S’escenifica la impotència.
Poden acusar els altres partits de no assumir aquest risc, és ben cert, ¿però com no adonar-se que els altres partits no s’endinsaran en aquesta mena de poca-soltades, després de veure de quina manera ells mateixos han fet el ridícul? Hi ha experiments que s’han de fer amb gasosa. No fer-ho és agafar-se la democràcia poc seriosament.
Sortir enmig de la plaça per a fotografiar-se com a demòcrata total i sortir-ne amb la dada de l’escàs entusiasme que desperta el PSC —fins i tot entre els seus militants—, i les nul·les possibilitats que acaben mostrant d’ocupar un dia l’alcaldia, no és res més que una maniobra molt i molt fallida, en sintonia amb un plegat de males polítiques que aquest partit ve encadenant des de fa un parell d’anys.
Fer coses per a guanyar prestigi està molt bé; però fer-les per acabar avergonyint el partit, i fins i tot el país, és contraproduent, tant pel partit com pel país, que es fastigueja de qui li sosté davant de la cara un mirall amb caguerades de mosca.
És bastant sorprenent que no s’hagi sabut calcular tot això. Fer primàries és obrir-se, també per a mostrar les carnisseries internes: les punyalades intestines entre faccions assedegades de poder. Després de veure com funciona la fàbrica de salsitxes molts de nosaltres perdem la gana.
Perquè la cosa no és que no ens agradin les salsitxes o la política. Pocs països en el món hi ha més fascinats per la política que aquest petit país nostre. Si hi ha desafecció no és cap a la política sinó cap a una classe política que es veu impotent a l’hora de resoldre alguns dels problemes principals de la ciutadania.
Potser aquests problemes són irresolubles o impossibles de gestionar (l’atur, la crisi), però això no impedeix que ens girem cap els senyors encorbatats exigint-los reformes i millores.
És quan els encorbatats comencem a mentir-nos i a fer malabarismes amb les xifres i les paraules quan comencem a parlar de desafecció; hi ha desafecció quan els encorbatats i les encorbatades fan de la política un xou personal, no una oportunitat per a plantejar solucions o alternatives raonables… I si unes primàries es converteixen en una altra forma de circ polític no sortim d’aquest merder desafecte, sinó que hi tornem a entrar, i no precisament per una porta petita.
Si no volem desafecció hem d’apostar per dir les coses clarament, per a plantejar les idees, les alternatives i els projectes amb franquesa a la ciutadania. Si no tenim res d’això —o això ens espanta— podem tractar-la com si fossin nens, i fer unes primàries, que distreuen molt.
Enhorabona als guanyadors, etc.
