Com és que Ada Colau és alcaldessa de Barcelona si només té 11 regidors de 41? Doncs perquè la llei electoral diu que, un cop celebrades les eleccions, si cap candidatura no ha assolit la majoria absoluta de regidors ni tampoc es pot formar una coalició de govern de diferents grups que arribi a aquesta majoria absoluta, s’adjudicarà automàticament l’alcaldia a la que hagi estat la llista més votada. Això és el que va passar a Barcelona al 2015. No hi havia cap pacte mínimament coherent que sumés els 21 regidors de la majoria absoluta (les forces independentistes en sumaven 18; el PP, el PSC i C’s, 12), i per tant l’alcaldia corresponia a Ada Colau per llei. Que finalment tant el PSC com ERC i la CUP hi votessin a favor va tenir un valor polític, és clar, però no pràctic: Colau hauria estat alcaldessa igualment.
Aquesta peculiaritat de la llei en relació als comicis municipals ha estat un dels arguments centrals del moviment de les primàries que han impulsat persones particulars i petits partits com Solidaritat i Demòcrates, moviment al qual s’ha sumat decididament l’ANC després de consultar-ho amb els seus socis. La tesi seria: en determinats municipis, si tots els independentistes van junts, potser no s’aconsegueix la majoria absoluta però es garanteix que la llista més votada sigui republicana, i per tant les possibilitats d’assolir l’alcaldia són molt més altes. Al web de Primàries Catalunya s’hi llegeix: “És imprescindible la concentració de vot en una llista independentista/republicana per garantir, com a mínim, esdevenir la llista més votada”. En un altre apartat del web, es diu el mateix d’una manera més contundent: “assegurar una llista única independentista que aconsegueixi la majoria”.
Segur que moltes persones que participen d’aquest moviment ho fan amb aquest objectiu, però també és cert que destacats impulsors de les primàries utilitzen en els actes i a les xarxes socials un argumentari paral·lel: les primàries no com una eina per assolir la unitat electoral dels independentistes en determinats municipis, sinó com una estratègia contra els partits o bé, directament, com un primer pas per crear un quart espai polític independentista que competeixi electoralment amb els tres espais actualment existents. De fet, cada vegada és més habitual sentir dir a alguns impulsors de les primàries que les llistes que en surtin es presentaran com a quarta papereta independentista, cosa que, es miri com es miri, és una contradicció flagrant amb la teoria de l’agrupació del vot per garantir alcaldies.
Si no fos per la participació de l’ANC en tot plegat, la veritat és que un servidor no hi tindria absolutament res a dir. La participació en política és lliure, tothom hi té dret, i són els ciutadans amb el seu vot els únics que poden dir si en un Parlament o en un consistori hi ha d’haver 3 partits o 30. Tampoc tinc massa a dir sobre el fet que es declarin uns objectius i se’n tinguin uns altres. Si ho fan els partits de sempre també ho poden fer alguns dels impulsors de les primàries, només faltaria. I al final, insistim, qui decideix són els ciutadans.
Que l’ANC estigui en el centre d’aquest moviment, però, sí que mereix comentari, perquè si s’acabés confirmant que les llistes sortides de les primàries competiran electoralment amb les altres forces independentistes, l’ANC estaria pervertint el vot dels seus associats a la consulta interna del juliol, i al mateix temps creuant el que fins ara havia estat una línia vermella autoimposada. La clau de l’èxit de l’ANC fins ara, allò que l’ha convertit en l’entitat organitzadora de les mobilitzacions més massives i sostingudes en el temps de la història contemporània d’Europa, ha estat el seu caràcter transversal. Cada vegada que l’ANC ens ha convocat, tots ens hem sentit convocats. Navegant per les aigües braves de la rivalitat entre els partits independentistes, l’ANC ha aconseguit gairebé sempre erigir-se en una casa de tots i per tant en una eina de pressió molt efectiva en moments clau. Però si entra en la competició electoral, es convertirà un rival més dins del quadrilàter independentista. I per tant ja no serà l’ANC, serà una altra cosa.
Imagino que el Secretariat Nacional de l’entitat és conscient d’aquest risc i que, en tot cas, abans de prendre decisions irreversibles tornarà a consultar els socis. Si l’ANC que hem conegut fins ara s’ha d’immolar, almenys a mi m’agradaria que fos per una causa més engrescadora que un grapat de regidors en una dotzena d’ajuntaments.
