Primàries a sometent

"Aquest és el missatge: a alcalde o alcaldessa de Barcelona no s'hi hauria de poder arribar dissimulant. Ja no"

Vaig fer un tuit l'altre dia que deia: ‘Barcelonins que voldríeu un PSC compromès amb el referèndum, voteu Jordi Martí! No cal ser del PSC.' I hi enllaçava el post (http://www.catalanweb.com/archives/57-Por-que-apoyo-a-Jordi-Marti.html) de @elsomatent en el qual aquest ex-votant del PSC (segons confessa) i incansable activista de la democràcia irònico-festiva, descobridor d'escàndols i contradiccions de la nostra política de cada dia, que posa en evidència sistemàticament com de mesells som en general els periodistes, demana de votar al candidat Jordi Martí per diverses raons. Algunes tenen a veure amb el candidat, d'altres tenen a veure amb el menyspreu cap a la destrossa que la direcció actual ha fet amb el PSC i finalment pel compromís de Martí amb el referèndum. S'ha liat un pollastre sideral, amb aquest post d'@elsomatent. Aquí un resum de l'endemà, referències sardòniques incloses i visca. http://storify.com/elsomatent/segon-dia-de-campanya-indyxmarti?awesm=sfy.co_idvw&utm_content=storify-pingback&utm_source=t.co&utm_medium=sfy.co-twitter&utm_campaign=
 
Entre nosaltres: jo no li havia donat tanta importància, però la direcció del PSC i alguns candidats es veu que sí, incloent-hi el meu tuit. I la premsa també, com bojos. Ok, Twitter fa por. Aquesta ficció de personalitats gràfiques que verbalitzen impulsos, ara irònics ara solemnes, té tantes capes de ficció, impostura i auto-propaganda, es peta els contextos amb tanta violència, que resulta francament impossible calcular els efectes que té, més enllà d'alimentar el moviment neuronal i avançar en una eterna espiral de sentit i absurd. I fas amics, si et deixes anar. Això @elsomatent ho ha entès, i els candidats de les primàries del PSC i llur direcció, no. Com la majoria de polítics, per altra banda. 
 
I encara una altra confessió: les primàries del PSC no m'havien cridat l'atenció fins ara. No tenim temps per a tot, i em feia molta mandra participar del foc creuat de mercadotècnies i de lleialtats i deslleialtats. Una altra cosa són els candidats, que m'interessen una mica més. 
 
A la Laia Bonet la segueixo de fa anys, i quan l'escolto reconec el PSC que podria haver estat i no va ser. No seria el meu partit tampoc, però seria un partit amb qui valdria la pena discutir-s'hi. Que el PSC de Navarro i Balmón li hagi tallat les ales li ha erosionat una mica la seguretat urbana que havia guanyat, la cosa asfaltada i de xupa de cuir que havia adquirit. Ara la veig més reclosida, menys imantada. La reacció que va tenir a Rac1 a la cosa aquesta dels referendistes és simptomàtica: no ho va condemnar, va deixar clar que tots els progressistes barcelonins (sic) estaven cridats a votar i...res més. És aquí on la seva energia, que tan em mola, queda curta. Crec que forma part d'una generació de polítics, a tots els partits, que espera una oportunitat per poder fer alguna cosa bona. Ok, entesos. Però jo prefereixo la gent que, sense oportunitat, s'hi posa més de cara.La Laia Bonet semblava això, i ara m'ho sembla menys. Parlo d'impressions. 
 
La Rocío és la Rocío, una força de la natura. Si jo fos del PSC potser me n'enamoraria. Un altre PSC malaguanyat. He de dir que me la imaginava més valenta. Em recorda una mica a les companyes que tenia a la facultat de dret de l'Autònoma: intel·ligents, currantes, i de manar. El pitjor que podies fer era tractar-les amb condescendència, i per seduir-les havies de prometre ser tan salvatge com educat, i no fer-te gaires il·lusions. No vaig tenir massa èxit. Darrerament, però, l'he vista desinflar-se, rebuscant arguments impossibles per mantenir una certa equidistància entre la crítica a la direcció i la servitud. Arguments delirants, de vegades. No fa per ella. Equilibris d'aquells que saps que van destinats a que ningú no els recordi gaire, que des del món del bistec de la política i el periodisme es llegeixen com una voluntat de supervivència, però que si et poses a analitzar-los amb ulls de persona normal i neta de cor se t'omple el cos de vergonya aliena. Aquests dies li he llegit algun article i tuit i la veig convocant l'esperit lúdic del maragallisme polític. Seria, veig, la versió posmoderna de Campalans: la política és psicologia. Crec que no li escau: la Rocío guanya quan es posa trajo i diu el que vol sense embuts i sense estridències. Aquest èmfasi en els emprenedors i altres formes sexies de risc em fa sospitar. Tota la gent que conec que ha fundat alguna cosa que dura posen l'accent en el treball, l'assaig i l'error. L'optimisme és de cadascú. 
 
El Jaume Collboni no m'agradava gaire -el veia un home gris de l'aparell- fins que va venir a NY i vam anar a sopar i a fer copes. Em va semblar que en una Catalunya independent seria un excel·lent alcalde de la capital. Té aquesta cosa entre europea i desimbolta que et permet surfejar en un món de ciutats i alegria. Pensa bé i escolta millor. Però no el veig disposat a pagar cap preu per aconseguir les coses que somia, les coses que podria fer. Sembla realisme, però és una forma de protegir-se. Vol dir que és conservador en la manera de viure les coses, encara que en la manera de veure-les sigui progressista. Crec que a Collboni li passa el mateix que a molts socialistes i eco-post-comunistes catalans, que quan pensa en la independència o en el referèndum pensa en els seus adversaris polítics: convergència i esquerra, i tota la colla de nacionaloides que campen pels lloc de Déu. Vull dir que hi reacciona estèticament i estratègicament, de pell, però no intel·lectualment. En aquell sopar jo li vaig explicar com ho veia jo, que és com ho veiem molts independentistes no nacionalistes, és a dir, no folklòrics, no essencialistes, no herderians, típics de Barcelona, i va semblar, per un moment, que ens enteníem i que podríem fer un país barallant-nos. Crec que si Collboni fos en el lloc de Navarro o Lucena, el PSC estaria liderant una via pròpia cap al referèndum, amb arguments propis i amb límits propis. I tinc la impressió que Collboni no s'entén ni amb Navarro ni tampoc massa amb Lucena. En aquestes primàries, l'aparell li dóna suport, (l'altre dia va anar a la Sexta, per exemple), però em fa l'efecte que és un suport fruit d'un pacte: Collboni no molesta a la direcció i la direcció li dóna pista per córrer. Insisteixo: penso que és una tàctica que pot funcionar, però els temps demanen altres canBis, me pareix. I crec que ell els podria encarnar, si maragallés de cor i no de gest. Jaume: si ets el candidat que l'aparell accepta, has de pagar el preu, i això ho sabem tu, jo, i tothom. Si et deixes et foten mà. De fet, tan Collboni, com Bonet, com Martínez-Sampere donen mil voltes a la direcció del PSC, però són incapaços de revoltar-s'hi, organitzar-se, tombar-los i tornar-li la dignitat al partit. Ni tan sols són capaços de fer-los virar cap a posicions més sincrètiques, que acullin el bullir que hi ha al muncipalisme, incloent Barcelona. A la Carmen Andrés he de confessar que no la coneixia, ni tan sols sabia que participava a les primàries fins que m'ho he hagut de mirar. O sigui que no l'he seguida. N'he llegit la web, les propostes, i les notícies relacionades per fer aquest article. Pel que sembla, és qui coneix l'administració i té ‘soldats al territori' de la ciutat. No em sembla que s'hagi destacat per cap idea de cap mena, però també penso que deu ser una tecnòcrata neta i polida, eficient i amb sentit de l'ordre públic. Un producte clàssic de la combinació entre funcionariat i partit. No és el meu món. 
 
A Jordi Martí no el conec de res. Mai no hi he parlat. L'únic que en sé és el que li he llegit els últims anys i algunes notícies que ha aconseguit protagonitzar en el sempre opac món de l'oposició municipal. Té mèrit, això darrer. Trias et pot agradar més o menys, com el Maragall president et podia agradar més o menys, però que a l'Ajuntament li calia una bufada, una torrentada i un canvi de natges a les cadires com en el seu moment a la Generalitat és una obvietat que fins i tot veu el meu sofà. I Trias té la virtut que els seus lloc-tinents no són la Convergència de sempre que va passar per la Generalitat, és una barreja de  gent dels districtes i macarres amb visió. El mínim que pot passar és que no facin nosa, i està per veure si tenen glòria: depèn de la visió. Vull dir que ser cap de l'oposició en aquest context costa i el Jordi Martí s'ha fet visible. Però sobretot l'he vist discutint sense renunciar a que li clavin tota quanta ganitevada nicaragüera per defensar una cosa ben senzilla: el PSC no pot ser l'agent destructor del referèndum. I Barcelona no pot ser l'enemiga del país. 
 
En realitat, Martí defensa la Laia, la Rocío i el Jaume. Ell tot sol crea un espai, una distància respirable amb la direcció, que permet els altres tres i els seus càlculs sobreviure. I permet que en el futur, quan Navarro es miri el mirall, sigui sincer amb ell mateix, i consegüentment demani una baixa per depressió, el partit pugui apel·lar a alguna cosa més que a l'humiliant servilisme als interessos regionals de Rubalcaba (a Castella, Extremadura i Andalusia). La dissidència sistemàtica de Jordi Martí, el sentit de l'humor que demostra, l'encert i precisió dels seus arguments dignifiquen el PSC. 
 
Tornem a la campanya per a què els barcelonins que vulguin un PSC compromès amb el referèndum votin Jordi Martí. Hi ha qui, com Toni Aira, l'ha qüestionada per poc honesta: que gent que no votarà el PSC a les eleccions vulgui modificar-ne l'elecció dels candidats, i vulgui fotre el PSC, no és honest. Em sembla una crítica raonable, més moral que política, i interessant. Però en el meu cas, i diria que en el de @elsomatent, a qui no conec personalment, no es tracta de destrossar el PSC, sinó precisament de fer veure que importa com tractes els teus ciutadans, especialment si fas primàries obertes, i importa si ets més o menys democràta, especialment si fas primàries obertes, i importa si tens el coratge de defensar el que creus a tot cost, especialment si fas primàries obertes. 
 
Hom pot no voler que el PSC (actual) governi a Barcelona, però pot voler que la política estigui representada pels individus amb conviccions democràtiques més fortes i que connectin millor amb la realitat del carrer i que siguin prou valents per, si cal, enfrontar-se a la direcció. Crec que això no et compromet a votar el PSC a les eleccions. Però si guanya Martí, t'obre la porta a pensar-t'ho, i potser també obre la porta a la regeneració d'un PSC en caiguda lliure, en mans d'una direcció en búnker, que incompleix el programa. I aquí és on em sembla que hi ha la virtut de tot plegat: l'objectiu de les primàries obertes és, justament, que l'alè popular, del partit o no, superi els equilibris de dins del partit, que són, a casa nostra, equilibris de poder. Un militant partidari de Collboni em deia l'altre dia que justament si guanya Martí encara hi haurà més bunker a la direcció, mentre que si guanya Collboni es pot arribar a una entesa que incorpori els sobiranistes. Em sembla interessant i segurament informat, però cal entendre dues coses: l'època de confiar primer i esperar resultats després s'ha acabat, i si un candidat ha acceptat, en unes primàries obertes, dir a mitges què pensa per pactar amb els navarros, què no estarà disposat a fer? Potser aquesta pregunta és injusta amb Collboni, però la gent no té perquè conèixer-lo personalment, ni es pot exigir confiança.
 
Si els barcelonins s'han tornat partidaris d'un referèndum i prefereixen un candidat socialista que el defensi lluny dels servilismes de la direcció, trobo que el més honest que es pot fer és anar a votar pel candidat que millor ho encarni, sigui el Martí o no, siguis del PSC o no. El que trobo poc honest és que la condició per votar en les primàries obertes siguin les condicions  programàtiques que l'actual direcció del PSC ha imposat contra la voluntat de gran part del muncipalisme. Obertes vol dir això. I, a més, penso que si guanyés Martí en aquestes condicions, la imatge del PSC-Barcelona es dispararia i podria combatre un Trias molt còmode amb la mercadotècnia que no qüestiona la direcció del PSC --sobretot si és un enviat d'un aparell.  Crec que és una bona idea que els barcelonins que volen un PSC compromès amb el referèndum -com passa a molts municipis- votin. Regenerar la política dins dels marges que vol la direcció del PSC no és regenerar. I posats a conspirar, en realitat al sobiranisme tàcticament li podria interessar un candidat més obedient, que continuï la tendència decadent Navarro-Lucena-Balmón. 
 
De fet, el més interessant, és que tot això també val per l'eix esquerra-dreta. Primer, perquè Martí no és sospitós. I segon, perquè el gran repte de l'esquerra europea és justament l'empoderament de les veus diverses i el retorn dels drets que ells anomenen socials (nomenclatura que jo trobo equívoca, però això són figues d'un altre paner). El partit com a estructura vertical ha estat un dels grans càncers dels socialdemòcrates, que ho han fiat tot a la mercadotècnia i als conceptes afirmats amb vehemència i defensats amb impostura. Un dret és l'obligació d'algú de defensar-lo i no rendir-se sota cap concepte. Aquesta ha estat la renúncia de l'esquerra europea. I un cop comences a fer el mec, ja no hi ha aturador. Per això el del referèndum no és un debat que tapi el debat esquerra-dreta, sinó que posa de manifest a què estàs disposat a renunciar i per què. 
 
Fins i tot si això fos una campanya organitzada, que no ho és, fins i tot si fos una campanya organitzada per trolejar el PSC com ens volen vendre, que no ho és, la solució seria ben fàcil: mobilitza més gent. Un candidat fort ha de poder guanyar mobilitzant els propis fins i tot contra les reticències dels adversaris. Quan els republicans americans volien votar Hillary a les primàries, perquè pensaven que era una candidata més fàcil d'abatre que Obama, també estaven dient que, per tal que Obama fos un candidat creïble i fort, havia de ser capaç de mobilitzar prou demòcrates per superar fins i tot la por dels republicans organitzats. La reacció manipulativa i menyspreativa d'alguns candidats a la voluntat dels progres referendistes demostra, sobretot, una gran feblesa. Concretament: la feblesa del rei nu. Tothom sap que les reticències del PSC a tot el que estem vivint no tenen res a veure amb les conviccions, sinó amb les contradiccions. 
 
El PSC no s'oposa al referèndum perquè sigui d'esquerres, o perquè vulgui ressuscitar els drets socials. El PSC no s'oposa al referèndum perquè vulgui prioritzar la lluita contra la pobresa, contra el masclisme, contra l'oligarquia. El PSC fa tot el que pot per frenar-lo perquè justament ho ha apostat tot a l'status quo, als poders econòmics de Barcelona, a les palanques de l'Estat i al control cultural de l'espai que es disputa amb Ciutadans. La paradoxa és que avui, si ets socialdemòcrata, com jo crec que és la majoria de gent de Barcelona ciutat, el partit que hauria de ser el teu referent per tradició, està més preocupat d'agradar al poder que als desprotegits, i ha desconnectat totalment de la pulsió democràtica de la classe mitjana, la que sempre ha consolidat els nous paradigmes. L'oposició al referèndum els converteix en oposició a tota transformació imaginativa, els condemna a lluitar per un mercat electoral perdut enlloc de sortir a conquerir-ne de nous i amb noves idees, i posa sota el sol el brillant llautó. No cal fer seguidisme de ningú: es pot tenir una via pròpia, des de la teva radicalitat. I el PSC no la té. De fet, la millor resposta als referendistes que volen votar Martí seria una afirmació rica i plena de què vol dir que Barcelona sigui la capital d'un estat federal. Però no hi és, ni s'espera. Per això un gest tan insignificant com uns centenars de tuits es converteix en un boom: és la pòlvora dels nervis, que ho escampa tot. El retorn del retre comptes passa també per actituds com les primàries obertes, sí, però també per caràcters com els de Martí. 
 
Bonet, Martínez-Sampere i Collboni són també candidats a aquesta manera de fer. Però: ¿com se'ls ha de creure l'esquerra si a l'hora de parlar clar enlloc d'oferir arguments a favor o en contra de tot això que ens passa, negocien a la menuda (o no s'enfronten a cara descoberta) amb algú com Navarro i els seus interessos i carències? Hi són a temps, i aquest episodi els ha deixat una audiència escoltant: que parlin. 
 
La virtut que tenen les primàries obertes és justament que poden provocar episodis com aquest. Aquests episodis despullen tothom. La impostura d'una democràcia que no permet els versos desencaixats, la impostura d'una retòrica de tocar el carrer, però que s'atabala amb Twitter, la impostura de no voler admetre que una competició democràtica és un xoc que demana de posar-se al davant de les idees i les accions, no només un joc de missatges positius i ensucrats que no interessen ningú. Aquest és el missatge: a alcalde o alcaldessa de Barcelona no s'hi hauria de poder arribar dissimulant. Ja no.

 
 

Comentaris