Els partits creuen que la gent està pendent d’ells quan en realitat en passa olímpicament en un tant per cent elevadíssim que voreja la majoria a la búlgara. Partim, si us plau, d’aquesta premissa (malaurada o no). I a partir d’aquí, fora pors, senyors polítics: Arrisquin!
A Convergència, en l’actualitat qualla la sensació que res no s’hi ha de moure perquè allò que passi al partit pot desestabilitzar el moment polític crucial que viu el país. “El primer és el procés i la resta queda en segon pla”, t’asseguren. I una certa raó la poden tenir. Si es refereixen a les petiteses individuals i pròpies de la politiqueria, d’acord. Però això no ho pot hipotecar tot, i alhora ha de quedar clara una altra cosa: el procés tira endavant gràcies a la gent però també mercès a unes majories parlamentàries i institucionals que les fan els partits polítics. Si els partits que estan pel dret a decidir s’esllangueixen o pateixen un daltabaix, el procés tampoc no podrà culminar. Oi que ho veuen?
Dit això, preguntem-nos-ho molt sincerament: la salut de Convergència com a partit és bona? Parlem-ne. L’és la de la majoria de partits del moment? Evidentment que no. I la dels partits que governen encara menys. Si a això hi sumem que el secretari general de Convergència, Oriol Pujol, està imputat (no sabem fins quan) i va delegar (fa temps) els seus càrrecs en tres persones diferents, això suma desgast evident a una maquinària de partit que no hem de perdre mai de vista que primer de tot ha de ser útil com a eina al servei d’aquells que des de la militància o des del territori o des de les seves plataformes de representació volen ser alhora útils a la resta de la societat. I la militància a Convergència fa temps que reclama atenció i estímul en el seu dia a dia. Per dir-ho finament.
En aquest context cal llegir el post d’ahir del diputat al Congrés Carles Campuzano “CDC, partit obert”. Sé de què va. S’hi poden fer matisos però l’entenc, i en part és així perquè fa uns dies vaig participar en la convenció de Convergència com a convidat. Ell hi era. Jo intervenia en una taula rodona sobre regeneració democràtica i vaig reclamar partits oberts, política oberta, primàries per triar candidats i estructures (per què no?) també a CDC. I el cas és que cap dels assistents (militants ben bé tots) no me’n va donar un retorn negatiu. Perquè la base assumeix que cal moure’s, que cal buscar vies de reconnexió, que cal obertura i intents sincers d’implicació de la ciutadania en la política. I més en el moment que vivim actualment.
“La proposta d’en Campuzano és molt inoportuna”, em deia un dirigent del partit ahir. Error! És inoportú per al procés? Veritablement algú creu que la reactivació interna d’un partit, més enllà dels titulars interessats de la premsa adversària, influirà negativament en la població? Algú creu que els distraurà del procés? De veritat que tan pendents creuen els partits que tenen la gent? Però si malauradament (i en molts casos amb raons de pes per fer-ho) passa tot el contrari! Per això cal que CDC es plantegi reactivar-se el màxim d’obertament possible. I tan aviat com pugui, sense abandonar-se a la inèrcia. Per greixar-se com a maquinària al servei de la seva societat i del procés pel dret a decidir que impulsa un Artur Mas amb tota l’autoritat per liderar, com ho fa externament, també un salt endavant intern en un partit amb dècades a les espatlles però que no vol esdevenir rovellat. Nous escenaris de país i nous reptes col·lectius reclamen instruments polítics renovats, atractius, que comptin, que sumin, potents i útils. Per tant, primàries i mecanismes d’elecció més oberts? A Convergència i pertot, #SíSíSí. Pels partits, per la política i pel país.
