L’aprovació dels PGE és aleshores el cavall de batalla entre ERC i JxC; un més dels molts que tenen. I no tan sols un cavall, sinó una brigada de cavalleria d’enfrontaments, tothora, a tot arreu i per tots els motius. Sembla que no hi ha cap punt de trobada entre els dos partits independentistes, cosa que tothom lamenta amb to planyívol. Per què dimonis els dos partits independentistes no són capaços d’anar units?, ploriqueja la legió de tertulians i opinadors de tota mena en tota mena de mitjans. Potser perquè un d’ells no és independentista? Que els mitjans, tertulians, intel·lectuals orgànics i inorgànics i altre gent del savoir vivre repeteixen com a lloros això de “partits independentistes” no fa independentista qui no ho és. Els “partits independentistes” no poden anar units perquè només hi ha un. ERC no és un partit independentista, encara que ho digui per enganyar l’electorat.
L’aprovació dels PGE, òbviament, suposa garantir l’estabilitat del gobierno i l’Estat espanyol. I, si no ho he entès malament, per a tota la legislatura, perquè aquests comptes són plurianuals. Tota una victòria per al gobierno espanyol d’esquerres i un cop greu a les aspiracions de Catalunya. Dues raons encadenades s’esgrimeixen per justificar l’aprovació dels PGE: 1a) l’estabilitat del gobierno i de l’Estat espanyol és beneficiosa per a Catalunya. 2a) en especial si es tracta d’un gobierno d’esquerres que té una actitud més favorable a una solució pactada de la qüestió catalana. Òbviament, totes dues falses.
El govern del PSOE-UP no només no ha aturat la repressió policial, judicial i penitenciària contra Catalunya, sinó que l’ha intensificat. I no només l’ha intensificat al carrer, sinó també en el pla institucional, deixant clar que mai permetrà un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. És fals que un gobierno espanyol d’esquerres sigui més favorable a una solució pactada per a Catalunya que respecti els drets fonamentals dels catalans. Absolutament fals. I els que ho defensen saben que és fals. Les esquerres espanyoles compren sempre a la dreta el seu dret a governar anant contra Catalunya encara amb més empenta repressiva nacional espanyola.
L’aprovació dels PGE és beneficiosa per a Espanya i per a l’esquerra espanyola; no pas per a Catalunya i l’esquerra catalana. Per què doncs ERC aprova aquests pressupostos? Perquè també és esquerra espanyola, esquerra espanyola a Catalunya, quintacolumnistes d’una esquerra espanyola contra Catalunya, disfressada d’independentista per fer més mal, com les bales dumdum, que esclaten dins el cos de la víctima.
Això ens duu a la falsedat de la primera raó justificativa: l’estabilitat de l’Estat és beneficiosa per a Catalunya. Una falsedat històrica i actual perquè aquest ens de raó casernària/eclesial que es diu Espanya, està bastit sobre una relació desigual d’espoli colonial i opressió política que contradiu el principi essencial de tot Estat democràtic de dret: el lliure consentiment de la gent. A Catalunya hi ha una part molt considerable de la gent que no dona el seu lliure consentiment a l’Estat espanyol i vol la independència. No és possible saber quants perquè l’Estat no permet fer un recompte via referèndum, però, en qualsevol cas, no inferior a dos milions i escaig sobre una població de set milions i mig, una quantitat que obligaria uns governants responsables a prendre mesures per resoldre la desafecció. A Espanya, al contrari, l’Estat nega l’existència de la desafecció que es continuarà manifestant fent impossible allò que els experts anomenen “la governança”.
La situació normal de l’Estat espanyol és la inestabilitat amb Catalunya com a conflicte enquistat. Si arriba el cas que el gobierno, l’Estat, assoleix l’estabilitat, serà sempre en detriment de l’independentisme i de Catalunya. No és altre el sentit de la nova normalitat de Sànchez, a la qual els republicans donen suport encara que cerca la destrucció de l’independentisme català o precisament per això, atès que ERC és la quinta columna nacional espanyola contra Catalunya.
ERC és un partit espanyol. Els republicans són espanyols fins al moll de l’os i Rufian parla dels seves arrells espanyoles perquè no en té d’altres. Consumeixen mitjans espanyols en castellà i s’interessen per qüestions espanyoles que moltes vegades no tenen res a veure amb Catalunya. No són físicament espanyols, però ho són mentalment. El seu marc mental és espanyol. Un partit “d’esquerres” que pacta amb altres partits de la mateixa condició a Espanya, però no amb un partit català independentista a Catalunya perquè és “de dretes”, no és un partit independentista.
És una visió espanyola del món. El mateix es pot dir d’una part important de la societat catalana. Però en el cas dels polítics, sobretot els que fan política a Madrid, es tracta d’una integració plena a l’univers espanyol. Els diputats republicans a Madrid i, per extensió, tota la direcció republicana, fa política en clau espanyola, en clau fraternal d’esquerra espanyola, per a la qual la “qüestió catalana” és una pedra a la sabata. Com es pot vendre això a Catalunya com el camí cap a la independència és una qüestió molt intrigant que es resoldrà el 14-F. Aquesta data es veurà si la càrrega de la brigada lleugera republicana contra les bateries independentistes de la llista del president Puigdemont té alguna possibilitat d’èxit o si el 14-F serà la derrota definitiva, la Balaclava d’ERC, i deixa lliure el camí cap a la independència.
1 
