Pressupostar la llibertat

Us avanço que ni tinc una bola de vidre ni informació privilegiada per parlar de l'aprovació dels pressupostos de l'Estat. De fet, nosaltres no som ni els que estem al Congreso ni els que estem en un Govern de cohabitació que segueix parlant de diàleg amb una paret i que sembla que ha entrat a flirtejar amb les engrunes que ofereix el govern espanyol. Unes engrunes que (oh, gràcies!) no són més que el compliment d'allò que marca legalment l'Estatut. El gran gest. 

 

Em baso en l'observació de l'evolució en els temes de debat públic i en el sentit comú de la gent del carrer, cansada de molta retòrica, pocs fets i constants girs de guió per justificar renúncia rere renúncia. Des del 21D, la seqüència ha estat: República, restitució del President legítim, llaços grocs i espai públic, llibertat presos polítics, eixamplar la base, caputxes no i millora dels pressupostos estatals. Com els crancs. Derrotes autoinflingides una darrere l'altra per anar abandonant qualsevol espurna de sobirania, dignitat i compromís col·lectiu. Ara estem en el o PSOE o VOX, i això passa per aprovar els pressupostos de l'Estat. Està bé això de passar de votar en un referèndum d'autodeterminació a barallar-se per unes molles en poc menys d'un any. 

 

Trobo incomprensible que, a hores d'ara, la resposta no sigui un no tan clar i rotund com el que Pedro Sánchez ens dona cada vegada que sent a parlar del dret a l'autodeterminació. Per mi la llibertat de la Carme i la Dolors no té preu i el retorn de l'Anna, la Marta, la Clara o la Txell no entra en cap partida pressupostària*. No, com una casa de pagès, el dret d'autodeterminació no es compra amb transferències bancàries. No, no es pot pressupostar la llibertat. Com es poden tan sols plantejar les direccions polítiques dels partits amb representació a Madrid donar suport a uns pressupostos d'un Estat amb presos i exiliats polítics? Els més de dos milions de votants al referèndum de l'1 d'octubre no mereixem aquest mercadeig vergonyant, sinó centrar l'esforç de diàleg en una imprescindible unitat estratègica a mig termini.

 

Mentrestant ells ja han demanat el trasllat dels presos polítics i nosaltres aquí oferint col·laboració i deixant la porta oberta a la tramitació pressupostària a veure si així l'amo és bo. Segons els tempos establerts, viurem l'aprovació dels pressupostos de l'Estat en ple judici i, si cal, ja tindrem el corresponent allau d'opinadors que ens convenceran, un cop més, de la jugada mestra. Justificar allò injustificable. I anar fent, perdent un llençol a cada bugada.

 

 

A risc de fer-me pesada i entreveient l'estratègia de desmobilització que tindrem, jo insisteixo: des del primer dia de judici ho hem d'aturar tot. No podem normalitzar l'excepcionalitat. Ens hem de mobilitzar per exigir la llibertat de les preses i els presos polítics i pel lliure exercici del dret a l'autodeterminació. I en cap cas supeditar-ho tot a les negociacions d'uns pressupostos de l'Estat. Que els despatxos i els platós no ens facin oblidar que ells jutgen un referèndum però que som nosaltres els que dictem sentència des de carres i places. I són culpables.

 

*Parlo d'elles com a opció política per visibilitzar-les i reivindicar-les en un món que sovint les deixa al marge, no perquè no pensi en tots els presos i exiliats. 

 

 

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?