El tema de la baixíssima inversió en cultura que fa Catalunya –la d’Espanya és descaradament miserable– en comparació a la mitjana europea és un tema recurrent que Isona Passola, presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català, exposa cada any en la cerimònia de lliurament dels Premis Gaudí. Enguany ho ha tornat a fer. En el seu discurs, Passola es va lamentar de l’estat agònic en què es troben tots els sectors culturals del nostre país, entre els quals el cinema, i de la fuga constant de talents. És la vella història: la gent cerca feina i va a raure on la troba. I a Catalunya, culturalment parlant, no n’hi ha, i la que hi ha està tan mal pagada que és gairebé com si no n’hi hagués.
Aturar la fuga de talents és més important del que sembla. En termes futbolístics, per fer-ho planer, és com si el Barça sembrés talent a la Masia i la collita, sense cap cost, la fessin els altres clubs. Durant la Segona Guerra Mundial, Alemanya, Àustria, Polònia, Hongria… van perdre un munt de cineastes i músics de grandíssim talent que, fugint del règim nazi, van emigrar als Estats Units i van enriquir el cinema nord-americà. Aquest va ser el cas de Fritz Lang, Billy Wilder, Douglas Sirk, Henry Koster, William Dieterle, Robert Siodmak, Miklós Rózsa, Franz Waxman o Bronislaw Kaper, per exemple. Hauríem de ser curosos en això, i valorar també la gent que, malgrat la penúria, encara és aquí. Avui, produir cinema a Catalunya se sembla més a un somni que a un projecte. De nosaltres depèn que no es converteixi en una quimera.
Isona Passola, en el discurs, va agrair que d’ara endavant el pressupost català de Cultura deixi de ser d’un 0,65% i passi a representar l’1,1% dels comptes de la Generalitat. “Però no n’hi ha prou”, va dir. El sector cultural demana el 2%. El cas d’Espanya, com dic, ja és escandalosament vergonyós. Espanya inverteix en Cultura només –només!– un 0,20%. Això explica moltes coses, oi? Doncs sí. És a dir, Espanya destina a l’any uns miserables 17 euros per habitant, i Catalunya en destina 30. Però és que la mitjana europea és de 350 euros. Aquesta és la situació.
Dit això, és obvi que la reivindicació de tots els sectors culturals de Catalunya és una reivindicació justa i necessària, i més que necessària, vital. Aquesta, tanmateix –i no ho dic per Isona Passola, que és independentista, sinó pels espanyolistes de PSOE, Podemos i Comuns–, és una reivindicació que conté un error de base, que és que, intentant denunciar una realitat, amaga el marc que la possibilita, i el marc ens diu que Catalunya no és un Estat. Té barra que aquells que no volen una Catalunya Estat la comparin sempre amb altres estats quan els interessa atacar el seu govern i les seves engrunes pressupostàries. Catalunya, a diferència d’Alemanya, França, Dinamarca o els Països Baixos, no és un Estat. Repetim-ho: no és un Estat. Però no sols això. Encara hi ha quelcom més greu, i és que Catalunya és un país espoliat per l’Estat espanyol, un país que veu com un espanyaportes li arrabassa una bona part dels recursos que genera alhora que intenta dinamitar-li el més mínim besllum de prosperitat. Tindria gràcia que, si Catalunya es quedés bona part dels recursos que genera Dinamarca, els danesos es revoltessin contra si mateixos en comptes de fer-ho contra Catalunya.
Ja n’hi ha prou, per tant, de demagògia en aquesta qüestió. Per poder comparar Catalunya amb els estats europeus, primer cal convertir-la en un Estat. Serà aleshores, quan sigui un Estat, que podrem lloar o criticar el gruix dels nostres pressupostos en cultura, sanitat, educació, afers socials, medi ambient, etc. La resta, com dic, és demagògia barata. És com criticar la mala cursa d’un corredor amb una cama lligada en comparació amb els seus companys lliures. No ser lliure és un problema, un gravíssim problema, i cap problema no pot ser solucionat si els qui el pateixen refusen anar fins a l’arrel. Quedar-se a la superfície, aturar-se en les conseqüències, indica manca de voluntat o incapacitat per sortir de l’atzucac. És un exercici tan estúpid com exclamar-se dels danys causats per una fuita d’aigua tot negant-se a tancar l’aixeta de pas. De la mateixa manera que la persona captiva no pot ser mai comparada amb la persona lliure, tampoc una col·lectivitat captiva no pot ser mai comparada amb les col·lectivitats que gaudeixen de llibertat. En altres paraules: si vols comparar-te amb un estat, comença per ser un Estat.
