Si no fos perquè l’hora és fosca i hi ha persones innocents camí de la presó, m’hauria agradat començar aquest text dient, a mode de sarcasme, que la interlocutòria del jutge Llarena es podria editar, publicar i vendre’s a la secció ‘ciència-ficció’ de les llibreries. Però ni el dia ni el contingut, directament inventat, fals, manipulat o les tres coses, no permet fer cap gag sinó una denúncia i una crítica contundent sobre aquestes paraules de Llarena perquè d’elles n’han esdevingut l’empresonament d’uns quants ciutadans del nostre país.
Dir, per exemple, que durant la concentració del 20 de setembre davant del Departament d’Economia només hi van haver dos mossos d’esquadra protegint l’edifici i la comitiva judicial que estava a l’interior és mentida. Mentida. S’ha de poder dir així. Mentida. És igual que qui ho digui sigui independentista o no ho sigui, de dretes o d’esquerres, tant és: davant del departament d’Economia de la Generalitat, el dia 20 de setembre hi havia un cordó policial dels Mossos d’Esquadra. Dir que la sensació creada pels manifestants equival a la que fa necessària “disparar trets a l’aire” es pot considerar una interpretació malintencionada per introduir la violència amb calçador i així contaminar de violència la resta d’actuacions, però arribar a redactar que només dos mossos d’Esquadra es van mobilitzar aquell dia és mentida.
El text de Llarena en té unes quantes, de mentides. D’interpretacions interessades encara més, però mentides, és a dir, falsedats, manca de veritat, manipulació de la realitat, n’hi ha unes quantes. I en un estat de dret normal m’encantaria que sortís algú de l’àmbit polític no independentista i que digués que Llarena menteix. Simplement això: que menteix. Després podria continuar la discussió sobre la bondat o no de que Catalunya trenqui amb Espanya. Però no és així: Per desgràcia, en determinats sectors (polítics, intelectuals, culturals, socials i empresarials) preocupa molt més que una presidenta regional falsifiqui les notes d’un màster que no pas un jutge falsifiqui una sèrie de fets que condueixen a l’empresonament de dissidents polítics.
I en un fet impropi d’una justícia madura, Llarena no només parla de fets ocorreguts sinó que jutja intencions i futuribles. Diu que l’independentisme manté intactes les possibilitats de fer ‘un cop d’Estat’. O sigui, quan aquí la discussió va de si amb prou feines es pot foragitar el 155, a Madrid interpreten que no s’ha perdut ni un gram de capacitat de proclamar una república. Això no fa més que ampliar una reflexió que fa temps que mantinc: s’està donant la trista paradoxa que l’independentisme està pagant el preu d’haver proclamat una república i a l’hora està pagant el preu de no haver-la declarat. En què quedem: no havien preparat res o ho tenien tot perfectament organitzat? Els empresonats i exiliats perquè ho són exactament? Dit d’una altra manera: no sé com de simbòlica va ser la declaració d’independència i proclamació de la república però el que sí queda clar és que per Espanya no ho va ser. Soto del Real no és una presó simbòlica, Estremera no és una presó simbòlica. Com tampoc ho és el fet que si Carles Puigdemont, Marta Rovira, Toni Comín, Meritxell Serret, Anna Gabriel, Clara Ponsatí o Lluís Puig tornen un dia a trepitjar terra català seran detinguts. Res d’això és simbòlic. Per tant, cal tenir en compte la força democràtica real (no simbòlica) d’aquells dies perquè Espanya està actuant, i ho continuarà fent, com si no haguessin estat simbòlics. Si no són presos polítics no sé com s’explica que hi hagi persones que per evitar ser presos hagin deixat de ser polítics. I ni així. El problema és que no han deixat de ser independentistes. Llarena parla en la interlocutòria que empresona de nou Turull, Forcadell, Rull, Romeva i Bassa diu que el seu independentisme forma part de “l’esfera psicològica”. És a dir, per pensar. Ja no són presos polítics, són presos de consciència.
Aquest article no era el que tenia previst: anava a fer una anàlisi sobre què va passar ahir al ple i què pot succeir a partir d’ara. Però la conclusió era la mateixa per tots dos articles (el previst i l’improvisat): tinc el convenciment que ni el procés ha acabat ni l’independentisme ha mort o perdut. De fet, el jutge Llarena l’acaba de reanimar just quan passava per un tram d’hores baixes.
