Fi de l’operació diàleg. Les bones paraules no han durat gaire i el govern espanyol canvia el to conciliador, que no el fons, pel discurs de la mà de ferro. Durant unes setmanes el llop s’havia vestit de xai. Però els llops són llops, i tard o d’hora surt la bèstia i cau la disfressa. El govern que pretenia fer-se present a Catalunya, acostar-se a la ciutadania, revertir la desconnexió mental que milions de ciutadans ja han fet amb la capital de l’Estat, decideix ara que Mariano Rajoy no es reunirà amb Puigdemont, potser perquè el president de la Generalitat ja ha dit massa vegades i davant de fòrums incòmodes per a la capital del regne que hi haurà referèndum tant si hi ha pacte com si no: primer fou a Madrid, després a Brussel·les, aquest dimecres davant dels cònsols.
Les percepcions de la realitat no es fonamenten tan sols sobre els fets, sinó també sobre paraules i gestos que fan que les coses es presentin d’una manera més o menys ajustada a la que són. Al Palau de la Generalitat sostenen que el referèndum el validaran els ciutadans acudint massivament a les urnes. Cada cop que Puigdemont o Oriol Junqueras repeteixen que el referèndum es farà, el referèndum sembla més a prop, és menys possible que se’n puguin desdir, són més presoners del compromís. El govern espanyol filtra ara que està disposat a aplicar mesures coercitives, si cal, per impedir la votació, i això inclouria impedir com sigui l’obertura dels col·legis electorals precintant-ne l’entrada, per exemple, segons apuntava Europa Press. “La democràcia no es pot precintar, ni deixarem que es precinti”, responia Puigdemont.
La Moncloa és i serà cada vegada, també, més presonera de les seves paraules. I ho tenen tot lligat. El marc jurídic espanyol preveu qualsevol eventualitat. D’acord amb la llei de seguretat nacional espanyola, el govern estatal pot mobilitzar els mossos d’esquadra si hi ha una situació d’amenaça de la seguretat. La reforma de la llei del Tribunal Constitucional permet la suspensió de càrrecs públics per la via ràpida. I això per no parlar de la Constitució que com tothom sap preveu, encara que amb dubtes sobre l’aplicació, la suspensió de l’autonomia. Començarien per la conselleria d’Educació. Els diaris espanyols ja estan contribuint a crear aquest estat d’opinió: el referèndum s’ha d’impedir, constitució en mà. “La escalada independentista exige una firme respuesta”, demanava l’editorial d’El Mundo aquest dimecres, atribuint a la part catalana un increment de la bel·ligerància. S’obre la veda i els límits són perillosament imprecisos, confusos. La paraula més repetida: proporcionalitat. Un concepte també relatiu, perillosament relatiu. I més val desposseir-se de tota ingenuïtat.
La possibilitat d’avançar el referèndum, que el govern ha admès que contempla, podria convertir-se en una necessitat. Davant de la imprevisibilitat dels esdeveniments, la resposta ciutadana al judici pel 9-N que comença dilluns contra Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau, pot ser decisiva per avaluar la fortalesa del flanc civil. Al marge de la reivindicació de la CUP, no són pocs que a hores d’ara ja apunten aquesta hipòtesi, passi el que passi amb la inhabilitació que plana sobre Carme Forcadell. I després, l’atzar: en aquesta escalada mútua, de compromisos presoners d’ells mateixos, qualsevol moviment en fals pot decantar la balança, també davant de la comunitat internacional. Qui s’equivocarà primer?
