“Alguns polítics busquen rendiment electoral fent grans els petits problemes o fins i tot creant problemes on no n’hi ha”.
José Montilla, president del govern de la Generalitat
La frase de Montilla il•lustra perfectament una de les seves màximes polítiques, una màxima que no ha deixat de seguir i que podríem sintetitzar així: ‘Mai no passa res, i si passa no és important’. Que el Tribunal Constitucional es disposi a capolar l’Estatut aprovat pels representants del poble de Catalunya i d’Espanya i, a més, votat en referèndum pels ciutadans del Principat es veu que és un problema petit, si és que mereix la consideració de problema. La frase de Montilla, dita dijous mentre els catalanistes del PSC l’escoltaven sense escarafalls, il•lustra una altra cosa: l’obsessió dels socialistes amb CiU. Si les coses els van maldades, i sovint encara que no hi vagin, s’activa l’acte-reflex d’atacar els convergents.
Es veu que el pla de Montilla, i de moment del tripartit, davant la sentència del Constitucional és demanar-li per favor a Zapatero que ens torni les competències que el TC hagi matxucat fent servir la porta del darrere (l’article 150.2 de la Constitució) o canviant lleis orgàniques. Això és: refiem de Zapatero, que Zapatero arreglarà el que el Constitucional espatlli. Ja és veu que és un disbarat dels grossos, però ho intenten vendre a base de l’habitual propaganda. I és un disbarat, primer, perquè ZP no és algú en qui sigui sensat fer confiança. Segon, perquè hi ha coses que el TC es carregarà que no es poden reparar per la via del 150.2 ni modificant lleis. I, tercer, perquè la qüestió no és aquesta, o no és principalment aquesta. El president Montilla intenta de forma evident, i estic convençut que estèril, no sols minimitzar el problema, sinó també confondre, despitar, la gent. Canviar el marc, que diria George Lakoff.
La qüestió, la qüestió principal, la qüestió de veritat, no són les competències. La qüestió és com salvaguardar l’únic que hores d’ara es pot salvaguardar: la dignitat i l’esperança del país. I això no s’aconseguirà exhibint moral d’esclau, ni amb els trucs partidistes i les tàctiques mesquines a què la política catalana s’ha tornat addicta.
