Els antics romans, quan un general tornava victoriós i desfilava davant del poble de Roma, a dalt del seu carro de guerra, li posaven un esclau que li mormolava a l’oïda: «Recorda que només ets un home». Una sàvia tradició amb un missatge claríssim: que no se’t pugin els fums al cap.
Els actuals amos del poder madrileny, i tota l’orquestra pagada que canta les seves lloances, li vessen a l’oïda del seu magistrat preferit un verí molt més agradable: «No oblidis que tu ets el salvador d’Espanya».
En tu tenim posades totes les nostres esperances. Confiem cegament en la teva capacitat de dirigir els policies, fiscals, periodistes, carcellers, diplomàtics i espies: tu ens portaràs a la victòria. Tu, amb el teu puro i el teu gintònic, amb el teu perfil de senador romà i la teva excelsa ciència jurídica, tu ets el «rompeolas de todas las Españas». Tu ets l’home providencial que necessita Sa Majestat el Rei dels Madrilenys, l’home que té tanta por d’acabar a l’atur que és incapaç de fer de rei de tots els espanyols, l’home al qual, a les llargues nits de la Zarzuela, se li apareix el fantasma de Cuba, del 1898 i del seu besavi Alfonso XIII fugint per cames.
Tu, Llarena, ets l’autèntic president.
Això és el que li repeteixen. I li agrada escoltar-ho, perquè ell, per molt que tingui avantpassats sediciosos, està tocant la glòria amb la punta dels dits. Ell, l’home que va jurar defensar la Constitució, estava cridat a defensar-la a qualsevol preu, fins i tot pervertint-la i destrossant-la. No imaginava que un dia Espanya el cridaria, però estava preparat, com diria Rubalcaba, perquè l’Estat espanyol pagui el preu. Sobretot, clar, si el paga algú altre, el poble de sempre, el pobre poble espanyol, el que paga totes les factures i a sobre aplaudeix amb entusiasme.
A Madrid li riuen totes les gràcies. És el seu «martillo de herejes», el gran inquisidor. Té tot l’Estat a la seva disposició. Pot fer el que vulgui amb les lleis, pot ficar a la presó qui vulgui. Fins i tot pot jugar a presentar-se com a víctima, pobrissó.
De Llarena i de Felipe VI depèn, ara per ara, la sagrada unitat d’Espanya i el càstig purificador, exemplar, que ha d’acollonir els catalans per als propers cinquanta anys. Com els bombardeigs d’Espartero o de Franco. Ja ho saben: no liquidaran el problema, però qui dia passa, any empeny. Aquest és el seu objectiu.
Però els mateixos que ara el tenen en un altar, convertit en un pare de la pàtria, un dia el deixaran a l’estacada. El primer serà Rajoy. Mariano, com ja ha fet Montoro, el deixarà amb el cul a l’aire el dia que més li convingui a ell i a la casta que s’ha apoderat descaradament d’Espanya.
Llarena no ho sap, i Felipe VI tampoc, però no són res més que fusibles. No hi ha «presidente Llarena» com no hi ha «rei Felipe». Tots són emèrits, personatges prescindibles en mans d’una casta decidida a exprémer al màxim Espanya i a retenir Catalunya a qualsevol preu. Fins que peti. Saben que petarà, per això només estan guanyant temps. I quan arribi el moment, deixaran caure els peons.
A Llarena se l’emportarà la riuada, la mateixa que ell ha posat en marxa: serà devorat i sacrificat sense contemplacions. El mateix li passarà al rei: la casta madrilenya, el nucli dur financer, polític i mediàtic, només el mantindrà mentre sigui un ninot útil per als seus interessos, una pantalla. Però si no sap aconseguir l’amor i l’admiració del seu poble, si no té la més mínima empatia ni simpatia, imprescindibles perquè funcioni la gran enganyifa, si no és capaç de convertir-se en un rei de veritat i no passa mai de ser un alt funcionari, els republicans de dretes sempre preferiran, sens dubte, un Aznar president de la República espanyola que una família de borbons ineptes.
Aquest és el joc de fons, la gran aposta que hi ha al darrere de la crisi catalana. Un jutge que fa de president mentre altres mouen els fils, un rei que no té projecte ni fusta de rei, una casta que sap que tard o d’hora perdrà Catalunya però no està disposada a perdre Espanya. En aquest triangle es jugarà la partida els propers anys, amb una Europa absent, preocupada, per la deriva de la seva frontera sud. Però mentrestant, seguiran dient-li president a Llarena i rei a Felipe, fins que un dia, quan ja no serveixin, els deixaran caure i passaran pàgina.
