PRESIDENT, LENIN ÉS LA RESPOSTA

"Som de naturalesa independents. Penso que ja som independents, sempre ho hem estat. Ara falta dir-ho, explicar-ho, comunicar-ho"

M'agrada el cafè. Sóc cafeïnòman però mai, mai prenc sucre. Ni un gramet. Tot i això m'entretinc mirant i remirant els sobrets. Llegeixo una frase cerebral estampada al paperet: "A vegades a la vida s'ha de donar un pas endarrere per donar-ne després dos endavant". Diu el sobret que ho va dir Vladímir Ilitx Uliànov, pels amics Lenin. De sobte em puja el sucre i em dirigeixo al camarada sobret i li dic: "Calla!Vols dir que coneixia la frase el President Montilla al llegir el missatge de Cap d'any?" El sobret rebenta.

Bé, mentre em rento les mans, ja saben com va anar la cosa. Montilla va dir allò de, ai dolentots, heu de triar el camí: "Si hem d'aturar-nos, retrocedir o cercar falses dreceres, o bé si hem de mantenir l'horitzó que ens hem traçat i assegurar que una gran majoria es compromet a treballar per aconseguir-lo". Sembla una pregunta del marejant examen de conduir. Au, A, B, C, o D. Ummmm.... La resposta és Lenin, President. Sí, clar, el Lenin del sobret de sucre. No hi ha una altra contestació correcta.

Sí, cal retrocedir, canviar de direcció, cercar dreceres, senyals de trànsit, buscar l'Assistència de Carretera; canviar la roda; o substituir l'airbag per una bossa de plàstic del súper... Frena, derrapa, fot cop de volant, de parabrises o de cendrer. El que sigui. Per això Montilla ha accelerat per Cap d'any, perquè sap que aquest serà l'any bifurcació. No hi ha espai ni temps per donar més tombs a la rotonda. O Catalunya espanyola (homogeneïtzació, aigualiment, ja no cafè per a tots, sinó que només un cafè: sol, negre, espès). O Catalunya-Catalunya (llibertat, un país amb mirada pròpia, un país que es reconeix a si mateix, un país que sap explicar-se sol, sense que els altres l'expliquin). Qui serà el conductor? I cap a quin camí ens durà?

Veurem. Només ens cal obrir els ulls i mirar, perquè per veure-hi només cal mirar. Sabem que el projecte socialista espanyolista d'aquest PSC no, no serveix per Catalunya. L'article de fa uns dies d'en Francesc Marc Álvaro era brillant, rutilant. Més clar no es pot dir. Els catalans de tot Catalunya que descluquen els ulls ho veuen, ho saben. A cada poble, a cada ciutat. El socialisme és rotondisme. Mareja't i au, obre la porta del cotxe de pressa...I torna a girar i girar... Tot cada dia és més clar, més veritable. Sempre ho ha estat. Obrim porticons, que entri la llum.

En els dies més tràgics i foscos de la Guerra Civil el filòsof Francesc Pujols hi veu cristal•linament, eternament i escriu que "si a hores d'ara els catalans no ho hem perdut tot és degut a la nostra ànima, que independentment de la voluntat s'arrela i es vivifica en la terra que la produí. Hem pogut persistir gràcies a la geografia i al paisatge físic, forjador del paisatge espiritual" i això és així perquè "la principal característica política de casa nostra, que tot temps ha estat el liberalisme, car en realitat el liberalisme és el clima polític de la temperança, per tal com representa l'equilibri entre l'autoritat despòtica i l'anarquia antisocial". Apliquis tot plegat adés i ara. Sempre.

Som de naturalesa independents. Personalment penso que ja som independents, sempre ho hem estat. Ara falta dir-ho, explicar-ho, comunicar-ho. El que cal és triar entre un país que té a Lenin a un sobret de sucre amb les seves frases brillants, o bé un país que
té a Lenin, virtualment, ensucradament, com a model polític i social (centralisme, igualació, anivellament). Qui dels dos camins han triat i trien el països lliures? És clar, oi? Doncs el cafè, sense sucre.

 
 

Comentaris