Preservem el barcelonisme

"Les eleccions del Barça, ja ho sabem i ha de ser així, no parlen només de la pilota. Parlen també de la bandera"

Va haver-hi un temps en el que l'enfrontament intern dins del barcelonisme era tan gran que alguns barcelonistes, molt pocs, volien que perdés el Barça perquè així perdia el president Núñez. Altres, uns quants més, no volien que perdés el Barça, però quan perdia trobaven un cert consol en el fet que la derrota perjudicava un president que els provocava aversió. Amb el pas del temps, el que queden són els resultats del Barça d'aquella època, els partits i les copes que es van guanyar o que es van perdre. I la memòria del president Núñez s'ha anat diluint, com és natural, tant entre els seus detractors de llavors com entre els seus partidaris més aferrissats.

El cas és que, per culpa dels uns, dels altres, de l'època o de tots plegats, el barcelonisme va viure uns anys de divisió interna que van generar dos bàndols contraposats que vivien fins i tot els partits d'una manera diferenciada. Ara entrem en un període electoral que té aspecte de ser molt dur. Se'n diran de l'alçada d'un campanar, de ben segur, en totes les direccions. Tothom té dret, naturalment, a dir el que pensa i a lluitar amb totes les seves forces a favor del projecte de Barça que considera més oportú. Pe`ro seria un desastre que tornéssim als vells mals temps en els que hi havia una trinxera interior que dividia en dos al barcelonisme i que hi provocava un clima de guerra civil dialèctica. Les campanyes poden ser tan dures com calgui i com es vulgui. El que no poden és deixar ferides. I menys obrir rases interiors.

Ja sé que dir això pot semblar un brindis al sol. Potser ho és, i no passa res que ho sigui. Però em fa l'efecte que aquesta vegada estem en una situació de risc, en aquest procés electoral. En primer lloc perquè abans fins i tot de convocar-se les eleccions ja s'han produït algunes sortides de to i alguns cops baixos. Però també perquè hi ha més que mai el risc –que estava en l'embrió de la divisió interna del temps del nuñisme- de la politització de les eleccions del Barça i de la interferència de processos polítics i de processos interns del club. I això incrementa el perill d'una manera notable.

Les eleccions del Barça, ja ho sabem i ha de ser així, no parlen només de la pilota. Parlen també de la bandera. El sentiment barcelonista no és tant sols una afecció esportiva, té també un vessant social i cívic que li ha donat força. Si el Barça no tingués aquests components, no atrauria la massa social que atrau –no tant sols els socis, la gent que s'hi senti implicada- i per tant no tindria la força econòmica que té, que es tradueix en força esportiva. N'hem de parlar, d'això. Precisament el problema del temps del president Núñez és que una part del barcelonisme no s'hi sentia representat en el seu component cívic i extraesportiu. Si el Barça no es compromet amb el catalanisme, molts catalans veuen trontollar el seu compromís amb el Barça. Parlem de la pilota, de la bandera, dels números. Fem-ho amb una campanya electoral intensa i agressiva, però evitem que s'aixequi una trinxera.

Personalment, em sabria molt greu tornar a entrar en una època en la que alguns barcelonistes volien que perdés el Barça perquè així perdia també el seu president. Sigui qui sigui el president. Siguin els que siguin aquests barcelonistes.

 
 

Comentaris