La pressió sobre Carles Puigdemont perquè torni a Catalunya per ser investit president -tal i com ell mateix i membres de la seva llista van dir durant la campanya electoral- s’ha accentuat en aquests darrers dies. També la de dirigents espanyols que demanen que renunciï directament a la possibilitat de repetir com a president -de debò han de decidir ells qui ha de ser el nou president?-. Però el que hagi de fer Puigdemont no es una decisió banal ni innòcua. És sabut que en el precís moment que trepitgi territori espanyol serà detingut i, molt probablement, empresonat. I a la presó el seu valor és poc, o pràcticament nul.
És per aquest motiu que cal actuar amb la màxima intel·ligència política i sentit de país, amb l’objectiu d’impedir que l’Estat se surti amb la seva i humiliï el president legítim del Govern català, ara a l’exili. Un president de la Generalitat detingut i emmanillat per ordre de l’Estat espanyol simplement per executar la voluntat de la seva ciutadania és una imatge que pocs catalans acceptarien. I arribats a aquest punt, les forces sobiranistes han d’actuar com un sol bloc i han de valorar -deixant de banda els interessos purament partidistes- quina és la millor opció pel país i per la dignitat de la pròpia institució de la Generalitat.
Hi ha possibilitats per evitar que el president català entri a la presó i que continuï mantenint el seu valor i simbolisme, sigui com a president o no. Però lliurar aquest trofeu a l’Estat seria perdre -fins i tot encara que s’aconseguís que Puigdemont fos detingut posteriorment a la seva nova investidura-. El president s’ha convertit en un clar símbol de la indecència de l’Estat espanyol, i aquest és dels pocs èxits que ha obtingut l’independentisme després de l’aplicació de l’article 155 i fins al 21-D, en què els sobiranistes van revalidar la majoria absoluta al Parlament. Ara cal preservar-lo.
