Els països sense Estat propi diferenciat, fàcilment poden quedar sense presència internacional si no és la de l’Estat al qual pertanyen. Però per petits que siguin en extensió i en habitants, si s’han forjat amb una història política i institucional secular,si s’han dotat d’una cultura creativa en els àmbits de la ciència, les arts i les lletres,si constitueixen una societat dinàmica, pot ser que sense poder gaudir d’una representació diplomàtica oficial puguin arribar a estar presents amb altres figures representatives i en fòrums internacionals. Aquest és el cas de Catalunya i dels països de la Corona de Catalunya-Aragó. Aquell aforisme català tan popular “roda el món i torna al Born”; el pujolià “el nostre món és el món”; i el d’origen universitari “els peus al born i el cap al món”, tots tres diuen bastant sobre un tarannà força català que consisteix en no deixar-se recloure en les comoditats o seguretats de l’estar per casa. Des de l’època medieval els catalans van recórrer les costes de tot el Mediterrani atrets i empesos pel comerç; crearen els Consolats de Mar també en el nord d’Àfrica; viatgers com Ali Bey , i savis com Ramon Llull s’hi aventuraren; el metge de papes i reis Arnau de Vilanova es mogué per Europa com un savi reformador il•luminat; els nostres monarques esposaren princeses de l’Europa més profunda; i dos membres de la família dels Borgia es llançaren a la conquesta del gran poder papal i l’exerciren en la Roma del Renaixement. Aquests són alguns exemples entre molts d’altres, i no cal recordar tampoc alguns noms de catalans universals en els camps de la ciència, de la medicina de la música, de l’art, de la religió, etc..
Avui en el món globalitzat, Catalunya, des que disposa de les institucions de la Generalitat, ha pogut expandir les seves relacions i presència en tots els continents per explicar la nostra realitat, cercar complicitats, obrir mercats als productes catalans i fomentar intercanvis en tots els àmbits dins i fora de la Unió Europea. Però quan els contactes han adquirit una rellevància d’alt nivell, sobretot amb els contactes polítics internacionals dels presidents Jordi Pujol i Pasqual Maragall, alguns polítics espanyols han sentit fred de peus i en certs moments s’han creat tensions. I els sectors més espanyolistes entestats en considerar-nos com a subordinats, han exercit la crítica àcida pel biaix de les despeses, de les competències i de les mal anomenades “ambaixades”, expressió aquesta que aquells sectors utilitzen en dos o tres diaris espanyols per provocar reaccions a la contra. Però tant se val, perquè Catalunya no pot ni ha de renunciar a una presència exterior internacional a condició que el Govern de la Generalitat vetlli perquè no es faci el gegant i domini l’eficiència i l’eficàcia.
Des dels anys 80 Catalunya ha anat acumulant sis Delegacions (no pas “ambaixades”) obertes a París, Londres, Nova York, Berlín, i aviat a Buenos Aires i Mèxic. De caràcter diferent són les trenta-cinc Oficines de caràcter comercial i econòmic per prestar suports a les empreses i institucions que ho necessitin: a Peijing, Berlín, Brusel.les, Buenos Aires, Casablanca, Copenhaguen, Dubai, El Caire, Hong Kong, Istanbul, Johannnesburg, Lisboa, Londres, Los Angeles, Mèxic DF, Miami, Milà, Montevideo, Montreal, Moscou, Nova York, Nova Delhi, París, Praga, Santiago de Xile, Sao Paolo, Sidney, Singapur, Stuttgart, Taipei, Tòquio, Varsòvia, Shangai i Washington. Unes i altres tenen, és cert, uns costos considerables en personal i manteniment. Però també ho és que ben gestionades, amb objectius clars, i sobretot amb resultats subjectes a un control de qualitat seriós, la despesa pot resultar una bona inversió i Catalunya en pot sortir beneficiada. La qüestió és saber si al front de les Delegacions i Oficines hi ha persones preparades en relacions internacionals d’alt nivell, i si la informació sobre resultats es prou transparent i completa perquè els ciutadans puguin conèixer com Catalunya és present en el món a través de les seves Institucions polítiques.
