Aquest 11 de setembre, Òmnium va col·locar a l’Arc de Triomf de Barcelona 2.850 cadires buides per visibilitzar les persones represaliades de l’octubre de 2017 ençà: des dels condemnats per sedició que compleixen pena de presó fins als acusats de desordres públics per accions de protesta al carrer, passant per tots aquells que estan pendents de judici amb acusacions greus sobre les espatlles, com ara els trenta càrrecs i excàrrecs del Govern de la instrucció del jutjat número 13. Només ha passat un mes i mig de l’acció simbòlica d’Òmnium, i ja no són 2.850 cadires. Hi ha hagut noves citacions pels talls de la Jonquera i, aquesta setmana, una operació de la Guàrdia Civil amb 21 detinguts que no se sap si perseguia el Tsunami Democràtic, una trama de subvencions fraudulentes o l’organització d’una invasió russa d’un país de l’OTAN. La màquina repressiva ni fa vacances ni fila prim.
Aquest cop m’ha tocat de prop, amb dos amics estimats passats per la coneguda trituradora: instrucció manicomial-filtració matinal-escorcoll-detenció-incomunicació-segona tongada de filtracions. No cauré, però, en la temptació de l’article personal. L’Oriol i el Xavier són ja, simplement, dues cadires buides més a l’Arc de Triomf, i és així com ho hem d’explicar i com ho hem de combatre. Hi ha una causa general contra l’independentisme i l’única resposta possible és política i és col·lectiva.
No cal fer-se il·lusions, això va per llarg. L’aliança entre els jutges i les forces de seguretat per executar la venjança és de ferro. No és només venjança per la humiliació de l’1 d’octubre, sinó una estratègia d’advertiment permanent a aquells que en el futur gosin tornar-ho a fer. I el govern espanyol més progressista de la història s’ho mira impassible, sense avançar ni un mil·límetre en allò que indiscutiblement sí que depèn d’ell, que és fer política per resoldre el conflicte. Som exactament on érem la nit de la Declaració de Pedralbes, ara fa dos anys. Si el lector té la paciència de comparar aquella declaració (desembre 2018) amb l’acord d’investidura de Pedro Sánchez (gener 2020), veurà que diuen el mateix. I si es pren la molèstia de comparar tots dos textos amb el comunicat conjunt de la primera reunió de la taula de diàleg (febrer 2020), comprovarà que es torna a dir el mateix, quasi literalment. Des d’aleshores, res. Ni una sola acció del govern espanyol en la direcció (bona) que marcaven aquests textos. Cap proposta política, cap proactivitat, cap senyal de voler agafar el bou del conflicte Catalunya-Espanya per les banyes. Res de res. L’únic moviment visible de la Moncloa és l’encongiment d’espatlles cada cop que una operació judicial-policial es posa en marxa. “No depèn de nosaltres, no controlem els jutges, no podem fer res, els fiscals no obeeixen instruccions, respecte per la justícia, estat de dret, bla, bla, bla”. Sembla que la COVID19 serveix per aturar la política però no la policia.
La presa de pèl del govern espanyol a ERC és monumental, i de retruc realimenta una altra presa de pèl, més nostrada però no menys greu, que és la retòrica de la “confrontació” i del 14-F com a “plebiscit de ratificació de l’1O” que, si es guanya en vots, “ha de tenir conseqüències polítiques”. Quines conseqüències? No se sap. “Materialitzar la independència”, va dir Laura Borràs, l’aspirant a presidenciable, quan una periodista l’hi va repreguntar. I què vol dir materialitzar la independència? Com es fa? Què es proposa? No se sap, tampoc. Res, retòrica preelectoral. Promeses que no es poden complir o que no se sap com complir. Expectatives que després ningú sabrà com gestionar. Pornografia de les il·lusions.
Estem ben encallats. Ni el govern espanyol es mou, ni l’independentisme és capaç de trobar un camí transitable entre la gestió autonòmica i les falses promeses. Mentrestant, l’Arc de Triomf es va omplint de cadires buides. A veure quantes n’hi ha l’11 de setembre de l’any que ve.
1 
