Amb el termini final a la vista en el full del calendari, les parts del conflicte més greu que ha viscut el règim polític de la tercera restauració ultimen els preparatius per a l’arxianomenat xoc de trens. La Generalitat té ple del Parlament el divendres per presentar els projectes de llei de desconnexió a una mica més de 48 hores de la Diada.
El govern espanyol està sobre avís permanent per impugnar aquestes normes davant del Tribunal Constitucional tot just s’hagin aprovat. Al mateix temps té als seus membres proferint amenaces més o menys velades en els seus moments lliures entre compareixences parlamentàries o procesals, a les clavegueres d’Interior treballant a ple rendiment i el seu front mediàtic disparant a tot el que es mou.
També ha complert la seva amenaça de mobilitzar el seu braç comptable, el Tribunal de Comptes, per confiscar el patrimoni personal dels imputats per desobediència, Mas, Rigau, Ortega, Homs i altres sense imputar. Aquesta pràctica repressiva és especialment repugnant perquè estén el càstig per la suposada falta als descendents de l’autor. I encara ho és més si es té en compte que procedeix d’un òrgan al qual el PP ha estat presentant comptes falsos durant dotze anys sense conseqüència punitiva alguna; un òrgan compost per gent del PP, militants i excàrrecs polítics, o afins a ell; un òrgan ple d’enxufats dels magistrats que actuen en una mena de xarxa d’influències familiars; un òrgan que no ha detectat ni fiscalitzat cap dels infinits lladronicis comesos per la trama Gürtel i les annexes.
L’oposició corre en auxili del govern espanyol, com sempre passa quan es tracta de Catalunya, i forma amb ell una mena d’unitat de salvació nacional. Els dos partits dinàstics fan servir les mateixes o semblants expressions. Sánchez crida els ciutadans espanyols a no votar en el “simulacre” de referèndum i això tot just una setmana després d’haver dinat amb Puigdemont. Un brindis per les noves vies de diàleg que obre el nou PSOE.
“L’autèntica” esquerra de Podemos camina marejant la perdiu. Sens dubte els de Podem, de Dante Fachín, donen suport al referèndum així com un “sí” crític. Però la versió castellana -o vallecana- dels morats, a través del seu líder, Iglesias, ha convocat un acte separat de la Diada en col·laboració amb els comuns de Colau i Domènech. Un acte amb un inconfusible aroma lerrouxista, ja que es fa en nom de la “sobirania” de Catalunya. “Sobirania”, òbviament, no és sinònim d’independència. És la potència de la qual deriva l’acte, com diria Aristòtil, però no és l’acte mateix. El cas és crear confusió.
Entre tots aquests preparatius de xafarranxo de combat, el moment culminant serà la propera Diada. Pel que sabem, segurament hi haurà una assistència notablement superior a les dels anys anteriors. Tal cosa tindrà una lectura obligada, sobretot si, com és d’esperar, l’augment d’assistència segueix donant-se en un clima obert, democràtic i pacífic perquè és el binomi de la mobilització social i el seu caràcter no violent el que confereix la seva força al moviment independentista.
Els resultats de la Diada probablement seran incontestables i permetran preveure una alta participació en el referèndum del 1r d’octubre. Aquest serà, segurament, el cavall de batalla dels que intentin qüestionar els resultats passada la votació. Això hauria de ser irrellevant ja que aquest criteri només podria emprar-se raonablement si hi hagués hagut un acord previ respecte a l’índex de participació. En no haver-lo, les dades de participació que resultin hauran de mesurar-se en proporció al tipus de consulta de què es tracta. Per regla general, el rang de participació en les consultes referendàries és inferior al de les eleccions legislatives ordinàries. I així s’ha de procedir en aquest cas, per la qual cosa, seria vàlida una majoria amb un índex de participació inferior a un 50 per cent.
Es dóna aquí per descomptat que, amb una alta mobilització a la Diada, el referèndum se celebrarà. Es farà com a prova manifesta d’una intensa voluntat independentista a la qual ajudarà molt el recurs de l’Estat a mitjans immorals i de guerra bruta. La mobilització de la Diada servirà a l’Estat per comprovar quants recursos s’hauran de destinar al seu objectiu de sufocar el referèndum. Sobretot si vol fer-ho d’acord amb el principi de proporcionalitat reiteradament enunciat per Rajoy. En general s’entén que aquesta proporcionalitat tracta d’ajustar a la baixa la resposta de l’Estat a l’efecte de no sobredimensionar la seva actuació. Però en aquest cas, el més probable és que l’Estat hagi d’ajustar la seva resposta a l’alça, a l’enfrontar-se a un moviment de masses tan ampli que requereixi el desplegament d’uns cossos de seguretat i mecanismes de repressió que l’Estat no posseeix.
Si, malgrat tot, l’Estat aconseguís impedir la celebració del referèndum per la violència, hi ha pocs dubtes que el Parlament faria una declaració unilateral d’independència.
