Un espectador arriba a la maduresa quan, al mateix temps, és capaç d’horroritzar-se pel crim comès pel protagonista d’una pel·lícula i apreciar la seva interpretació. La majoria dels espectadors solen bascular cap a l’horror que senten pel que contemplen i no poden valorar al mateix temps la interpretació, a causa de la capacitat d’autosuggestió. La distància amb la qual hauríem de gaudir tota la càrrega creativa d’una obra es dilueix i arriba a esborrar-se fins a l’extrem d’identificar-nos amb el drama que veiem a la pantalla. Resulta una immersió tan poderosa que molts espectadors, en acabar la pel·lícula, podrien cridar: He viscut! En la nostra cultura dominada per les imatges cada vegada som menys capaços de distanciar-nos per establir un debat crític amb nosaltres mateixos sobre el que veiem.
Fa poc, un responsable polític em va fer observar fins a quin punt no establir l’adequada distància amb les sèries que avui podem veure en les diferents plataformes de televisió, com HBO o Nextflix, pot arribar a generar en nosaltres poderosos canvis de relació amb la realitat. El polític en qüestió em va indicar que havia estat capaç de veure en un sol cap de setmana tres temporades de la sèrie ‘L’ala oest de la Casa Blanca’, el tema central de la qual és la política i la supervivència en aquest sector.
En principi, una sèrie televisiva es basa en el fet que cada setmana l’espectador pugui veure un nou capítol, de manera que la distància/temps entre el visionat d’un capítol amb un altre permet allunyar-se i pensar en el que ha vist. El polític havia alterat l’essència de la sèrie, en visionar més de trenta capítols, d’una hora cada un, en tres dies. Sense pretendre-ho, sense ser conscient, havia mimetitzat expressions i actituds pròpies de la sèrie, fins a l’extrem d’adquirir tot l’ideari d’un jove liberal, sent de fet un polític d’esquerres. L’anècdota mostra com la destrucció del temps per poder pensar sobre el que un està veient comporta una falsificació de la realitat, una alteració d’aquesta.
En el món de la boxa se sol explicar que un boxejador bo no és aquell que sap encaixar millor els cops que rep del contrari o el que propina els cops més forts sinó aquell que aconsegueix mantenir la distància per no ser colpejat i poder colpejar. Davant d’un problema greu se’ns aconsella prendre distància per afrontar-lo de forma adequada per poder reflexionar el temps necessari que garanteixi poder trobar una solució viable. Apreciem com a obvi que una part de la resolució dels conflictes descansi en ser capaços de prendre distància i disposar del temps adequat per pensar. No obstant això, ens agrada encarar la realitat submergint-nos com aus marines a les profunditats, encegats pel foc d’una idea o fins i tot deixant-nos portar per la deriva del pessimisme d’altres o, el que és encara pitjor, per l’optimisme ignorant dels problemes que suposa avançar cap a un projecte inviable.
Si som capaços de veure una sèrie completa en un sol cap de setmana, no és d’estranyar que tinguem polítics disfressats de voraços neocon quan són marxistes; no és estrany que vegem sense talls publicitaris dracs llançar foc sobre la fortalesa; no hauria de sorprendre’ns veure a activistes socials pensant que són mafiosos. Prendre distància davant dels esdeveniments que vivim és saludable perquè, un cop analitzats els pros i els contres, tindrem el coneixement i el criteri necessaris per a ser precisos i lluitar pel que un creu.
