Ostres, quina llàstima. De debò. Quin error. Suposo que va ser un problema de comunicació o que simplement no hi van caure. Els nostres líders van intentar fer la independència però, al final, no se’n van sortir. No per falta de voluntat, eh? Està clar que tots els partits independentistes tenen claríssim que la independència és una necessitat pràcticament desesperada pel país. Ara ho és més que mai després de constatar com es gestiona una crisi sanitària greu quan la responsabilitat final rau a Madrid, en comptes de a Barcelona. O la desídia del govern central per protegir una fàbrica de Nissan a Catalunya. O l’evidència d’una monarquia corrupta o d’un sistema judicial corcat pel franquisme. Per no parlar del perdó incondicional a gent com Billy el Niño (torturador) o Felipe González, líder d’una organització terrorista segons els papers desclassificats de la CIA. Tot això són constatacions d’allò que els nostres líders ja suposaven: la independència és necessària. Però no es va assolir. I aquí vaig a parar. És possible que, com deia al principi, no s’hagi aconseguit per un error de comunicació. Per un malentès. Perquè potser no sabien com es feia la independència i es van descuidar de preguntar als que sí que ho saben: els meus pares.
O els meus tiets, o la meva sogra o ma germana. Des de l’1 d’octubre ho han tingut claríssim. Infinitament més que jo. Ho tenia claríssim la gent que esperava al parc de la Ciutadella per celebrar (i defensar) la república tan bon punt fos proclamada. Sense por, de manera honesta i alegra. Perquè abans de tot el que ha passat des del 2018 l’independentisme sentia joia a dins. I aquesta eufòria és un motor imparable per aconseguir qualsevol fita. Ara sentim admiració i enveja per aquests defensors dels drets humans que planten cara a la jerarquia dels Estats Units per defensar la vida i la dignitat dels negres. Nosaltres ho vam viure amb la mateixa energia i valentia. Vam plantar-nos com no ha passat mai en la història moderna catalana i es va establir una convicció admirable en la ciutadania. La meva família va passar més temps manifestant-se als carrers que a casa meva. Contra l’operació policial del setembre de 2017, defensant les urnes, a la vaga de país, la meva cosina a les mobilitzacions universitàries i, fa uns mesos, als aldarulls d’Urquinaona. Tots hi van posar la cara i van encendre la ciutat per defensar els seus líders. No ho oblidem, això. Se la van jugar (i molts van rebre) per la justícia i per defensar a dignitat del país i dels polítics empresonats.
Els meus pares, els meus tiets, la meva cosina, la meva sogra sabien com es fa la independència. Ho van posar en pràctica en totes les ocasions que acabo de mencionar. La meva família i centenars de milers de catalans més sabien quin era el camí. I no es van arronsar mai. Ni davant de la policia, ni davant dels rivals polítics. Sabien que la independència és un camí al que s’hi arriba per la mobilització, per la pressió democràtica, per l’activisme polític. Només calia que els nostres líders (que òbviament volen la independència més que ningú al món) els ho preguntessin. Que preguntessin als meus pares, als meus tiets, a la meva germana i a la meva sogra si la república havia de durar 50 segons. Que els preguntessin si havien de demanar un segon referèndum o ocupar la Plaça Catalunya sine dia. Que els consultèssin si havien de negociar a Madrid un nou Estatut o fer una crida perquè la gent deixés de treballar una setmana sencera. Quina llàstima. De debò. Quin error. Suposo que va ser un problema de comunicació o que simplement no hi van caure.
