Preguntes freqüents

"Com és que qui creu que el Parlament va decidir el que havia de fer el Govern processat no entengui que les majories parlamentàries no ho poden decidir tot?

Sí, les que es fan el dissabte a TV3 i, de retruc, les preguntes que ens podem fer nosaltres amb freqüència. Aquest passat dissabte la presentadora hi va entrevistar Meritxell Borràs i Carles Mundó, dues persones per les que tinc estima, a banda del fet d'haver estat Mundó alumne (excel·lent) meu. Tanmateix el context provocat per l'entrevista, i al marge l'avinentesa del tema a les portes del judici per l'1 d'octubre, no fou, periodísticament parlant, neutre i molt menys, objectiu. Anava directament a la víscera, al cor, al sentiment.

 

Al llarg d'aquesta setmana s'ha anat incrementant aquí allà, per aquest o aquell conducte, el volum de les revelacions sobre les sensacions dels presos en la seva estada a la presó i durant el seu trasllat. Sensacions que, per altra banda, descobrien als seus observadors més entregats i incondicionals les de tantes altres presons preventives i fins i tot de condemnes, en el cas d'alguns d'ells, com em revelava una col·lega fa poc, amb certesa absoluta d'haver estat injustament condemnat a partir d'una denúncia falsa (Es poden imaginar en quin àmbit, hores d'ara tan comentat?). Com deia Borràs al FAQS, que els preventius son també, pel fet de ser-ho, privats del contacte amb els seus éssers estimats... Doncs, això, que de preventius n'hi ha 7000 a Espanya.



Aquesta mena de plantejament periodístic ajuda a provocar una confusió entre les sensacions que sobre els directament afectats i sobre el seu entorn més afecte pot generar llur privació de llibertat i la justificació/legitimació de les accions que els han dut a aquesta situació. Es tracta d'una confusió que ja ha estat prou estudiada (mai del tot entesa) en Psicologia criminal. Si fins i tot hi ha dones que es casen amb psicòpates confessos, com no s'hauria de produir (i aprofitar políticament) una fascinació/mitificació/compassió com aquesta, quan els "delinqüents " no han matat ningú, quan van actuar seguint un mandat parlamentari, quan van creure (Mas dixit) que sols estaven en l'àmbit d'una desobediència?



Potser així podria ser vist jurídicament parlant, però sembla que és poc versemblant, perquè imagino que si visceralitats n'hi ha de tota mena, i perquè és difícil que res es quedi al mig, i perquè a l'altra banda també hi ha preguntes freqüents que discorren en el sentit contrari: Algú entrevistà la dona d'Èric el Belga per preguntar-li si estava trista pels tres anys de presó preventiva del seu marit? Com és possible que algú cregui que es pot complir la llei "a la carta" (ara l' estatal, ara l'autonòmica, ara ni l'una ni l'altra perquè el Parlament és sobirà) mentre el ciutadà corrent carrega amb tots els nivells de poder i a sobre els paga per fer malament la seva feina? Com és que qui creu que el Parlament va decidir el que havia de fer el Govern processat no entengui que les majories parlamentàries no ho poden decidir tot, perquè al final el poder està limitat (Mundó ho sap) pel concepte de competència?

 



Entre aquelles sensacions i aquestes raons, tan legítimes i curtes de gambals unes com les altres, és tal l'abisme que estic començant a pensar que això sols ho resoldrà la guerra. I si "guerra" és (desitjo) metafòric, "resoldre" és (em temo) una ironia.

 

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?