La setmana passada va començar monopolitzada per un debat aferrissat al voltant de l’aprovació o no de la prorroga de l’Estat d’Alarma. Les veus contràries a aquesta prórroga posaven sobre la taula els efectes recentralitzadors, d’excepcionalitat i de manca de respecte a les competències ordinàries de les Comunitats Autònomes. L’estratègia del Gobierno (i dels partits que li donen suport) per respondre als que s’oposaven a continuar amb l’Estat d’Alarma va tenir com a punta de llança la situació dels milions de treballadors que depenen dels ERTOS per poder cobrar. Veiem l’estratègia en acció:
El dimarts 5 de maig, hores abans de la votació, Joan Mena deia: “La no aprovació de l’Estat d’Alarma suposaria el risc de perdre les mesures més importants de l’escut social, com per exemple, els ERTOS”.
El dimarts 5 de maig Miquel Iceta tuitejava l’editorial d’El Periódico de Catalunya, que afirmava: que la “prórroga sería como jugar a la ruleta rusa, con consecuencias impredecibles en asuntos tan graves como la salud pública y la economía”.
Jessica Albiach, també el 5 de maig: “Hem de mantindre aquest decret d’alarma perquè totes aquelles famílies que estan rebent les ajudes de l’escut social del govern central, no es quedin a la intempèrie”.
Són només tres exemples dels molt polítics del PSOE i de Podemos-Comuns que justificaven la necessitat d’allargar l’Estat d’Alarma: sense Estat d’Alarma s’acaben els ERTOS, seria el resum.
Aquest divendres, però, un cop passada la votació, sortia la notícia: “El Consejo de Ministros aprueba la prórroga de los ERTES hasta el 30 de junio” (El Periódico). El mateix Miquel Iceta feia un tuit amb el titular de La Vanguardia: “Los ERTE se amplían hasta julio y se desvinculan del estado de alarma”. Els dos titulars deixen dues coses clares: que no era veritat que no podia haver ERTOS sense Estat d’Alarma i que per a que això fos així, només calia un acord del Consell de Ministres.
Llavors perquè tot l’enrenou abans de la votació? És possible que mai ho sapiguem, sobretot tenint en compte que els responsables d’aquesta maniobra es van tancar en banda a respondre qualsevol questionament sobre el tema fent servir o el silenci davant qui feia la pregunta, o bé refermant-se en el que ara sembla que era una mentida, o bé recorrent al vergonyós argument d’equiparar amb Vox tothom que discrepés de la linia del Gobierno. Però tot i que no poguem saber les causes exactes, hi ha algunes coses que criden l’atenció:
1- La notícia de que els ERTOS s’havien desvinculat de l’Estat d’Alarma explica que l’acord del Consell de Ministres arriba “després de que durant el día d’ahir (el dijous) arribés a un principi d’acord amb els agent socials”. Això vol dir que aquesta desvinculació no es podía fer perquè alguns dels “agents socials” s’oposava. Quin era aquest agent social incapaç d’arribar a l’acord abans de la votació de l’Estat d’Alarma? Era la patronal que feia xantatge al Gobierno per aconseguir una millor postura negociadora si Sánchez no podia aprovar l’Estat d’Alarma? Eren els sindicats, que guanyaven temps per negociar millor? O eren els sindicats ajudant al Gobierno a aconseguir objectius polítics més enllà dels ERTOS? I més enllà de tot això: si el que calia era un acord del Consell de Ministres, perquè aquest acord estava supeditat a la negociació dels agents socials? Si el que estava en joc eren els mitjans de subsistència de milions de persones, no podia el Gobierno fer l’acord independentment dels agents socials? Òbviament és millor amb acord, però si realment l’alternativa era que milions de persones es quedessin sense ingresos, el “govern d’esquerres” no podia tirar pel dret el dilluns, per exemple? I si el dilluns l’acord no era possible entre els “agents socials” no podia haver imposat el Gobierno el seu acord del Consell fent la lectura més favorable als interesos dels treballadors?
2.- Ciudadanos va ser la peça que va permetre mantenir aquesta mena de xantatge del govern als grups que refusaven la continuitat de l’Estat d’Alarma. Per això cal preguntar-se: si Inés Arrimadas va dir que el suport estava condicionat a la desvinculació dels ERTOS de l’Estat d’Alarma, com és que el Gobierno li va assegurar el compliment el dimarts mentre no hi havia l’acord entre els “agents socials” que si es materialitzaria divendres?
Podriem fer-nos moltes preguntes més però sabem que no tindran resposta. Si tot plegat va començar amb un xantatge tan groller com el de “si voleu cobrar a final de mes, plegueu-vos a la meva estratègia política“, dificilment poguem esperar algun tipus d’explicació.
La millor manera de desactivar anàlisis “conspiranoics” és amb informació, però aquesta informació no la tindrem. Però encara que la manca d’explicacions no ens habiliti a fabular amb fosques conspiracions, si ens obliga a desconfiar radicalment de totes i cada una de les passes del Gobierno.
En primer lloc, perquè no estem parlant d’una circumstància qualsevol sinó d’una interrupció en el normal funcionament de mecanismes constitucionals que afecten drets fonamentals. No podem negar que en una situació de pandèmia puguin ser necessaris aquestes excepcionalitats, com tampoc podem negar que, d’ençà que “el mundo es mundo”, les excepcionalitats han estat aprofitades per aconseguir fins poc confessables.
En segon lloc, perquè vivim en un Estat que, fins i tot en circumstàncies no excepcionals, ha demostrat tenir poc respecte pels drets polítics. Recordem que el “judici del procés” i totes les seves indignitats, es van produir en condicions “normals”.
En tercer lloc, tenim l’obligació de desconfiar perquè aquesta excepcionalitat s’està fent servir de manera descarada per la Corona per tapar un dels escàndols més greus de la seva ja normalment escandalosa manera de gestionar-se. El decret d’Estat d’Alarma, la notícia dels milions il·legals de l’Emèrit i la vergonyosa campanya de blanqueig de Felip VI (i per extensió de l’Exèrcit) són tot un bloc. No és un fet menor: parlem de l’arquitectura de l’Estat imposada per la dictadura.
I en quart i últim lloc, tenint en compte les mesures difícilment afavoridores dels interessos dels treballadors (ajudes a televisions, no-intervenció del mercat d’habitatge, afavoriment del negoci de la banca i un llarg etcètera) resulta curiós que els sindicats hagin fet una pinya tan intensa i compacta amb el Gobierno en aquest tema, sortint els seus principals líders a defensar una mesura (la pròrroga de l’Estat d’Alarma) que té implicacions que van molt més enllà de les condicions materials dels treballadors. Sobretot quan tot indica que l’Estat d’Alarma no era indispensable per garantir les condicions materials dels treballadors.
És important no fomentar teories conspiratòries. Tan important com estar previnguts davant els que tantes vegades ens han traït, enganyat i venut a pes.
PS:
– I tu què tens, ara?, va preguntar-li l’Esteve Lluçanès-. Trobo que ens n’hem millor que no esperàvem.
El vell sindicalista se’l va mirar fixament i digué:
No ho sé, no hi sé… Tinc la sensació que ens tornen a amagar l’ou.
Pere Calders, Amb l’ajut de la informàtica. De teves a meves. 32 contes que acaben més o menys bé.
