Tenint en compte el que menteixen els partits a l’hora de revelar el nombre de militants al corrent de pagament de les quotes, les consultes que PSOE, UP i ERC han realitzat al llarg de les passades setmanes entre les seves bases no deixa de ser altra manifestació de com la democràcia és més un concepte que una realitat. Si a l’aparença de relació entre partits i societat afegim el joc diabòlic de la diversa equivalència territorial entre persona i vot en el recompte electoral, equiparar el pacte que acabi conformant el nou govern amb la “voluntat del poble sobirà” no és sols una expressió equívoca; és, a més, un hipòcrita exercici de poder d’uns quants (no necessàriament dels millors) en benefici, abans que res, propi i, sols en un segon pla i sempre que no espatlli el primer objectiu, també del comú. Però clar, així sempre podran dir els negociadors, en el cas que tot s’anés a norris, que complien un “mandat democràtic”, que tot ho van fer perquè així ho decidí la militància.
Quelcom semblant succeeix amb les preguntes de les enquestes i el valor que s’hagi de donar a les respostes que hi donen les persones enquestades. En la darrera enquesta del CEO sembla minvar l’aposta ciutadana per l’independentisme, tot i que en superar el quaranta per cent no sé qui entre els contraris a la independència s’hauria de sentir feliç amb una dada que confirma el manteniment de la profunda divisió que existeix a Catalunya entorn un tema d’abast total com és si romandre dins d’Espanya o encetar projecte propi. En tot cas, ja resulta ben xocant que en altra enquesta del mateix organisme, la de “Percepció sobre el debat territorial a Espanya”, el percentatge de partidaris de Catalunya com Estat independent baixés significativament d’aquella xifra. En ella, però, sembla conformar-se una majoria de la societat civil catalana convençuda de que l’autogovern existent a Catalunya és insuficient, i encara més, entre aquests, també una majoria creu que això és podria arreglar amb una reforma constitucional. Però això també és qüestionable.
En aquesta mena d’enquestes a la gent, com en aquella mena de preguntes a la militància, les preguntes són fetes per a reafirmar les posicions, i en tot cas, amaguen la perversió disfressada de procés participatiu, perquè quan la gent diu que caldria més autogovern, a quines coses concretes s’està referint? Sap qui així parla que el Tribunal Constitucional, tot i que amb una forta discussió interna, s’ha pronunciat en sentència sobre la plena competència de Catalunya per dictar el seu propi dret civil en matèries tradicionalment reservades a l’aparell central de l’Estat, com són les obligacions i els contactes? Sap que en el pronunciament de la sentència de 2010 sobre el Estatut no va canviar en res una jurisprudència constitucional que es va assentar molts anys abans i que aleshores tothom va aplaudir? Ni ho sap, ni ho ha de saber, com tampoc segurament podria determinar quines competències més podria tenir Catalunya. Altra cosa diferent fora la lleialtat amb què, a banda i banda, s’hauria de construir la legislació central i autonòmica a partir del repartiment constitucional i estatutari, però, això s’arregla amb una reforma constitucional, o és com la deontologia professional, quelcom sols fiscalitzable a posteriori?
Potser qui pregunta sap per què ho fa, però no sé si es possible aplicar el mateix grau de racionalitat a les respostes. A la resposta sobre la manca d’autogovern s’hauria d’afegir altra sobre la necessitat d’especificar alguna dada concreta, de manera que qui no pogués respondre a la segona, veiés invalidada la seva resposta a la primera. Però fer això és tant com identificar els forats negres de la democràcia. La democràcia, com exercici perfectible de llibertat, sols és fonamentada quan es recolza en una societat formada (que no necessàriament vol dir molt titulada!), amb criteri, que gaudeix d’una premsa lliure i veraç, que, per tant, té criteri i que és capaç d’assumir els costos de responsabilitat que té l’exercici de la llibertat. Mentre això no arriba, tota pregunta serà sempre poc més que una reafirmació de qui la fa.
