Tant que va solemnitzar aquella oferta la vicepresidenta Sáenz de Santamaría i ara resulta que la presidenta del Congrés diu que res, que una comunitat autònoma només pot presentar proposicions de llei o, com a molt, demanar una compareixença al Senat. Un cop els ha quedat clar que no poden convertir Carles Puigdemont en Juan José Ibarretxe, als partits del règim els ha deixat d’interessar que el president català s’expliqui des del faristol madrileny. I s’han quedat tan amples. A Espanya, l’eix de la política és la força, no pas el debat.
Aquesta estratègia autoritària de l’Estat espanyol és la que incrementa la perplexitat, dia a dia, de la premsa occidental. El Regne Unit va decidir sortir de la Unió Europea -amb conseqüències incertes per a tots els socis- sense que ningú no qüestionés ni la decisió democràtica ni els efectes polítics. També via referèndum els noruecs es van quedar fora de l’UE, just el contrari que suecs, austríacs i finlandesos, que van ingressar, precisament, per aquest mandat popular. Francesos i holandesos van rebutjar la Constitució Europea a les urnes, de la mateixa manera que danesos i suecs van preferir conservar les seves monedes nacionals en lloc de l’euro. Ni tan sols cal recórrer a Escòcia o el Québec, els europeus sempre volen ser consultats sobre les qüestions importants que els afecten.
No és possible espanyolitzar un continent de llarga tradició democràtica, on hi viuen cinc-cents milions de persones amb plena consciència de ciutadania. El referèndum és la solució europea al problema espanyol.
