Potser madurarem de cop

"Ara bé, depèn de com escanyi el Constitucional amb la seva sentència sobre l'Estatut i de com evolucioni el debat sobre l'estructura de l'Estat, aquesta societat que no sembla estar madura per decidir segons quines coses, pot acabar madurant de cop"

José Luis Rodríguez Zapatero plantejava recentment en un debat al Congrés dels Diputats la conveniència de tancar el model de desenvolupament autonòmic. El Tribunal Constitucional té la ferma voluntat de confeccionar una sentència sobre l'Estatut català descaradament a la baixa, on l'únic element de discrepància entre els anomenats membres progressistes i els conservadors radica en si la norma catalana s'ha de retallar molt, o moltíssim. Per exemple, sembla evident que el model d'immersió lingüística, avalat per sentències anteriors del TC, està seriosament amenaçat.

Encara hi ha un altre element d'aquesta pluja fina ideològica que persegueix crear la sensació que l'estructura política i administrativa d'Espanya és pròpia de països rics: les declaracions d'aquells que afirmen que és insostenible un estat amb 17 parlaments, 17 defensors del poble, 17 tribunals de comptes, etc. Aquest és un discurs que s'ha fet seu la secretària general del PP, Maria Dolores de Cospedal i que difonen tot sovint des d'Intereconomia, Esradio i els columnistes més hispans més refractaris a la idea de compartir un espai i un futur des de la convicció i no des de la imposició.

I aquest missatge del dispendi, de la grandiositat estructural autonòmica, de la desmesura de la despesa, en les circumstàncies actuals de crisi econòmica, de reformes estructurals necessàries i d'incertesa en l'horitzó laboral, pot fer forat. Des d'un enfocament totalment economicista mancat de tot component històric o sociològic podria semblar lògic. Si un extraterrestre baixés al nostres planeta i se li plantegés els dos models, el simple (una i grande) o el compost (una més 17 autonomies) segurament optaria pel primer. Però si anés a Alemanya, per exemple, i se li plategés el mateix problema, las solució seria idèntica. Ara bé, no m'imagino els alemanys desmuntant el seu model federal, resultat de tot un procés històric, i diluint els lands en un estat centralista. Aquí tampoc.

El problema d'Espanya, la sentència que prepara el TC o les declaracions de ZP i De Cospedal demostren que malgrat el pas del temps l'ADN dels intel•lectuals i classes dominats del que, en sentit ampli, podríem denominar Castella –és a dir, tot l'Estat tret dels Països Catalans, Euskadi i Galícia—continua paint malament la idea de la diferència, la igualtat i, sobretot, la llibertat. És cíclic el malestar d'uns o d'altres. Ha anat passant en el decurs dels segles.

Ja va passar el 1918, amb el rellançament del debat sobre l'Estatut, aleshores ja havia la sensació de maltracta a què se sotmetia a Catalunya. Francesc Cambó des de la tribuna del Congrés advertia: "Els catalans, enlloc d'aportar en seu gra de sorra a l'estructuració d'Espanya, es veuran condemnat a la trista missió de pertorbar-la... i el necessari concurs català es convertirà en una dificultat més per afegir a les que ja hi ha". I va passar també l'any 1981 quan al desencís dels partits nacionalistes per la LOAPA (la llei que va frenar la interpretació oberta de la Carta Magna) s'hi van afegir els comentaris d'insignes socialistes com Carlos Solchaga, que lamentaven la manera com s'havia portar l'estructuració de l'Estat.

Per tant, conflictes n'hi ha hagut abans d'aquests dos, entremig d'aquests dos i després. I n'hi continuarà havent perquè el problema que no se sap com solucionar és la pretensió dels catalans de sentir-se còmodes en l'estat que contribueixen amb els seus impostos a finançar-se.

En altres països de l'entorn europeu quan la convivència no ha estat prou satisfactòria ho han resolt a través d'un pacte amistós. És el cas de Txèquia i Eslovàquia, convertits en dos estats, o el procés que convé seguir amb molta atenció de Bèlgica.

Aquí, és evident que no hi ha una majoria sensibilitzada, ni prou informada, per impulsar un procés d'emancipació nacional. Manca informació sobre les avantatges d'una aventura en solitari i la seva viabilitat; igual que en manca sobre els perjudicis que representa per aquest país continuar vinculada a l'Estat, amb les actuals condicions. Vista l'evolució del model autonòmic, i acceptant la part de raó que tenen aquells que parlen d'un excés de despesa –que també n'hi ha--, caldrà convenir que el president Josep Tarradellas tenia raó quan proposava estructurar Espanya a partir dels territoris històrics; és a dir, Castella, Catalunya, País Basc i Galícia. No era un mal model.

Ara bé, depèn de com escanyi el Constitucional amb la seva sentència sobre l'Estatut i de com evolucioni el debat sobre l'estructura de l'Estat i els seus retalls (ull amb la tisorada que perpetri Zapatero amb Catalunya per sortir de la crisi) aquesta societat que no sembla estar madura per decidir segons quines coses, pot acabar madurant de cop.

 
 

Comentaris