Rostres seriosos que escriuen articles greus. Experts en demoscòpia que adverteixen que no som prou gent. Polítics que diuen que no totes les sumes sumen. Politòlegs que asseguren que la unitat està mitificada. Independentistes que, encara que Artur Mas digués que la merda és marró, aixecarien el dit per matisar tal afirmació d’un president independentista. Hi ha sectaris, a banda i banda. I tu i jo.
Tu i jo, que amb les celles aixecades assistim al show. Potser ens hauríem de preocupar. Mira, en aquests casos, jo escolto els meus politòlegs de capçalera, que són els Mishima.
“Potser ens hauríem de preocupar si admetem que totes les coses que havíem d’haver resolt no les hem resolt encara. Poc a poc se’ns ha anat acumulant la feina i tot està per fer. I les promeses, sobretot les que mai ens vam dir, de tant secretes, de tan callades, encara s’han de complir, si es que s’han de complir algun dia”.
Tu i jo sabem que tot està per fer. Que hi ha un munt de temes per discutir. Però tu i jo, pobres catalans, només esperem una compareixença de premsa del president de Catalunya i el cap de l’oposició del Parlament i que ens diguin que hi ha un acord per acabar junts el que junts hem començat. Hi ha molt en joc. T’ho diu el mestre David Carabén:
“Que mai hem plantat cara als nostres somnis, ni tampoc als problemes que arrosseguem de fa temps: Què volem ser? Què volem dir? Qui volem ser? Si ho tenim clar, com ho hauríem de fer? Amb qui podríem comptar? Comptes amb mi? Compto amb tu? Sí, potser ens hauríem de preocupar”.
Potser ens hauríem de preocupar, perque tu i jo pensàvem que aquestes eleccions eren l’única manera de poder fer el referèndum que no ens deixen fer. Que això anava de dir “sí” o “no” a la independència, i d’una manera clara tant a dins com a fora de Catalunya. El debat és boníssim, preguntar és sa i necessari, però a la vida hi ha moments, molt pocs, en que la resposta és binària: Sí. No. Siguis de dretes, d’esquerres, de centre, visquis a dalt o a baix, respon: sí o no?
Aquest és el punt on ens trobem. Per això, perque es tracta d’ajuntar els que volem dir un sí clar i potent al món, crec que és millor una llista civil unitària, generosa en l’espectre ideològic i transversal, molt transversal. Un autèntic bulldozer democràtic mai vist que s’emporti per davant les enquestes, els càlculs sobre els indecisos, els debats bizantins i tota quanta ferralla ideològica.
“De fet, jo em preocupo i de vegades tinc por, però de sobte com qui no vol la cosa d’un dia per un altre me n’oblido. I a la llarga… què vols que et digui. Al final de tot no sé com ni gràcies a què, ni per quin estrany mecanisme, tota aquesta angoixa, tota aquesta por que sento, em tranquil·litza, no sé com, però em tranquil·litza. Estic tranquil. Tranquil”.
