Pot guanyar?

"La pregunta a fer-se és si la llista del President pot desbordar les fronteres electorals dels exconvergents"

Pot guanyar les eleccions la llista del President? És una de les preguntes que més m'han fet, i he fet, els últims dies. Si fem l'exercici de mirar-nos el paisatge en clau estrictament electoral, aquesta llista és la novetat principal de la situació política: del duel ERC vs PDECat, que els republicans anaven a guanyar sense baixar de l'autocar, hem passat a un duel ERC-Puigdemont, que obre nous interrogants.

 

A la vista dels resultats catastròfics que les enquestes donen al PDECat, la pregunta a fer-se és si la llista del President pot desbordar les fronteres electorals dels exconvergents, i si ho pot fer amb la força suficient com per superar, en el termini d'un mes, una Esquerra Republicana que no només no afluixa, sinó que incrementa la seva capacitat d'atraure nous espais polítics i ideològics: des del socialisme maragallista (ja incorporat en el darrer cicle electoral), a l'humanisme cristià dels Demòcrates d'Antoni Castellà, passant per un referent moral de les lluites socials solidàries com Ruben Wagensberg, alma mater del moviment per l'acollida dels refugiats. Sembla una missió impossible, però per primer cop en molt de temps la pregunta "qui guanyarà?" no és marciana.

 

La llista del President té tres fortaleses importants i un parell de grans debilitats. La primera fortalesa, òbvia, és la força simbòlica de la presidència a l'exili. Tenir un President a l'exili que perd les eleccions és una idea que pot resultar tremendament incòmoda a molts ciutadans que no haurien votat el PDECat sota cap concepte. Es miri com es miri, seria un cop a la presidència legítima a nivell intern i també internacional. Quants votants prioritzaran evitar que es produeixi aquest escenari?

 

Segona fortalesa: la llista del President és l'única del bloc independentista que no té pactes de govern viables fora del propi bloc. Tant ERC com la CUP tenen fronteres electorals i ideològiques amb els comuns, en canvi entre els comuns i el món que representa la Llista del President hi ha incompatibilitats mútues insalvables si es tracta de formar govern. Aquesta limitació de la política de pactes posteriors, que en condicions normals és una debilitat per a qualsevol partit que vulgui governar, pot esdevenir una fortalesa de la campanya de Puigdemont. El vot a KRLS podria ser un vot refugi de votants d'ERC i CUP que no volen sentir a parlar de cap aliança de govern que no sigui dins del bloc independentista estricte.

 

I la tercera fortalesa és la gent que no va a la llista. Per a un partit polític és molt dur haver de reconèixer que la seva dirigència resta més que no suma, però aquesta és exactament la situació del PDECat: estem davant del cas, insòlit en la política comparada, que ni la presidència simbòlica (Artur Mas) ni la direcció executiva (Pascal i Bonvehí) d'un partit van a la llista per la qual aposta aquell partit. I no hi van, no per un gest de generositat, sinó perquè no els hi han volgut. I no els hi han volgut perquè qui ha fet la llista considera que fan més nosa que servei. El drama del PDECat és majúscul, però ara KRLS pot mostrar una llista sense noms que resten.

 

Anem a les dues debilitats. La primera és el revers de la moneda del que acabem d'exposar: el vot a la llista del president pot acabar convertint-se en oxigen per al PDECat. Això no és un problema per qui ja tenia decidit votar aquest partit, però sí que ho pot ser, i greu, per al vot procedent d'altres latituds. El PDECat és l'única estructura seriosa i estable darrere la llista del President. La resta són persones que només es representen a elles mateixes, molt valuoses fins al 21D però amb una força real molt limitada a partir de l'endemà. Les subvencions pels resultats electorals seran per al PDECat, i només el PDECat té l'estructura per eventualment omplir de càrrecs el govern i sostenir i donar sentit a la tasca del grup  parlamentari. "Estic votant el President o estic votant el PDECat?", "Aquells que no són a les llistes, reapareixeran l'endemà manant en el Govern?", es poden preguntar legítimament molts votants.

 

I la segona debilitat: l'absència d'una Marta Rovira. El votant d'ERC té molt clar què passa si Junqueras no surt de la presó, o fins i tot si Junqueras surt però opta per retirar-se de la política: passa que Marta Rovira substitueix Junqueras. Hi ha una continuïtat, no es produeix el buit. En canvi, què passa si Puigdemont s'ha de quedar a Brussel·les sine die? O què passa si és extraditat i empresonat? Qui hi ha darrere seu? Qui, de la llista, el substitueix? A ulls del votant, darrere de Puigdemont hi ha un interrogant massa gran com per ser ignorat, fins i tot pels seus directors de campanya.

 

 
 

Comentaris