Quan els postconvergents no les poden haver

"L’independentisme només ha pogut estructurar-se amb una certa potència quan hi ha hagut el marge de maniobra que dona l’autonomia"

Les faules d’Isop són un conjunt de petites narracions atribuïdes a un escriptor grec que hauria viscut pels volts del segle VI abans de Crist. Han tingut una gran popularitat des de ben antic, recollides per primer cop al segle IV a.C., reproduïdes durant l’edat mitjana i el Renaixement i arribant fins als nostres dies. Protagonitzades per animals, les historietes tenien una voluntat moralitzant. Una d’elles és la de la guineu i els raïms, que explica que una guilla famèlica va veure uns penjolls de raïm al capdamunt d’una parra. Després d’intentar abastar-los sense èxit, la guineu va marxar exclamant “són verds!”. Aquest conte imaginat tants segles enrere ha deixat petja en el nostre refranyer popular i, quan volem dir que algú menysprea alguna cosa simplement perquè no la pot obtenir, diem allò de “la guineu, quan no les pot haver, diu que són verdes”.

La fama d’aquelles faules es deu, com passa amb qualsevol obra que podem considerar un clàssic, al fet que apel·len a la condició humana i, per tant, esdevenen atemporals. Molts homes i dones separats per centenars d’anys hi han vist reflectides situacions de la seva vida quotidiana. És per això que em ve al cap el rau-rau dels budells buits d’aquella pobra bestiola seguint la nostra actualitat política.

Recentment hem pogut llegir tot un president de la Generalitat considerant que l’autonomia és “un dels obstacles per assolir la independència”. Si aquesta afirmació fos encertada, tindria un punt irònic que qui la formula hagi estat al capdamunt de la jerarquia del pretès destorb i que en cap moment n’hagi marxat per voluntat pròpia. Ara bé, hi ha prou elements per considerar-la errònia: el fet que en absència d’autonomia –és a dir, durant la major part del temps transcorregut des del 1714 fins a l’actualitat– no s’hagi estat capaç de bastir un independentisme de masses o bé, vist a l’inrevés, la constatació que l’independentisme només ha pogut estructurar-se amb una certa potència quan hi ha hagut el marge de maniobra que dona l’autonomia per fer-ho. També podem citar l’obsessió malaltissa de l’espanyolisme recalcitrant per eliminar o, si no li és possible, aigualir qualsevol bri d’autonomia de Catalunya. La dictadura de Primo de Rivera es va afanyar a desmantellar la minúscula Mancomunitat, la dictadura de Franco va abolir immediatament la Generalitat i els governs espanyols democràtics sempre han vist amb recel l’administració catalana, recordem sinó el coi de LOAPA, les retallades estatutàries socialistes o la dèria centralitzadora del PP.

Tals paraules presidencials coincideixen amb un discurs, més exaltat, que es propaga per les xarxes socials entre els usuaris més propers a l’entorn de Junts per Catalunya, alimentats diàriament per publicacions digitals de la mateixa corda política. La Generalitat ja no serveix per res, el veritable govern ha d’estar en mans d’entitats que conformen estructures paral·leles de dubtosa representativitat. El Parlament és un organisme digne d’infàmia, especialment el seu president, i TV3 i Catalunya Ràdio estan controlats per Espanya o, encara pitjor, pels traïdors que s’hi lliuren amb desenfrè. 

 

No em sembla casual que aquestes idees es propaguin justament quan allò que havia estat l’espai convergent té la representació més baixa de la seva història a les institucions catalanes i uns pronòstics que, de moment, no són gaire més falaguers. Com li passava a aquell cànid de l’antiga Grècia, ara que costen d’abastar comencen a semblar verdes. Però mentre els actes de la bestioleta no tenien més incidència que el confort de l’autoengany, en el cas que comentem, si aquest discurs acaba fent un forat prou important, pot tenir unes conseqüències catastròfiques per al conjunt de l’independentisme: debilitar greument l’estructura que li ha permès créixer i consolidar-se.

 

Comentaris