Cada dia està més clar que aquesta és l’estratègia del poder espanyol. Portar Catalunya a un carrer sense sortida i empènyer el catalanisme i l’independentisme cap a una d’aquelles vies mortes de la història europea: les dels països que no podran tornar a ser, la de les llengües de segona, la del zoològic on romanen engabiades les curiositats culturals, les excepcions i rareses de l’ànima europea. A vegades s’inflamen i donen maldecaps (bascos, escocesos, catalans, gal·lesos, flamencs, occitans…) però el truc és convertir-les en problemes suportables, molèsties emprenyadores com les morenes, i no fer-ne massa cas.
Són excentricitats arqueològiques, ens venen a dir, que van en direcció contrària a la història. Com si només hi hagués un futur possible, el que pretenen escriure les elits espanyoles i europees: un grapat d’estats que han caigut en mans dels pirates de l’economia i que mantenen en marxa una coordinadora d’interessos comuns.
Anar a manifestar-se a Brusel·les és com trepitjar tots els ulls de poll d’aquesta conxorxa de poders. Es quedaran indiferents, per suposat, però probablement els preocuparà que els ciutadans europeus vegin que les coses no són exactament com els venen, que la realitat és més complexa i que això de la Unió Europea va camí d’esdevenir una de les majors estafes de la història.
Les elits europees, però, confien en un sistema de dues lloses tancades amb pany i clau. La primera, la dels estats. La segona, el mite de la pròpia Unió Europea: si la unitat és tan bondadosa i indiscutible, quina bajanada això de pretendre ressucitar antigues i petites pàtries, quinze, vint o vuitanta petits territoris que es resisteixen tossudament a morir del tot… La doble llosa funciona impecablement: no deixa escletxa ni escapatòria. No hi ha forat ni tan sols per al gest agosarat i intel·ligent del president Puigdemont a Brusel·les, amb part del seu govern jugant a fer contrapès del govern empresonat.
El poder europeu no es dóna per interpel·lat. Algunes minories, sí, sens dubte. Molts ciutadans, també. Però les elits europees seguiran indiferents. La indiferència és l’estratègia: ja es cansaran.
I a Espanya? L’estratègia està enfocada de forma menys subtil, infinitament més agressiva. Els poders espanyols creuen que aquesta vegada, després de 2714 i 1939, estan molt a prop d’acabar per sempre amb la molèstia catalana…
Primer objectiu: que els catalans vagin donant voltes a la nòria, amb el 21-D i després amb una sèrie de combinacions impossibles de governs. Resen per un govern unionista, però en tenen prou amb un govern inestable i inviable. Segon objectiu: una llarga decadència, que vagi rovellant el catalanisme, que desinflami l’independentisme, que convidi a la resignació i la passivitat els propers anys. I tercer objectiu, inconfessable: si la resta no funciona, potser tampoc no passaria res si Catalunya s’instal·lés permanentment en la conflictivitat. Si van poder suportar el drama d’Euskadi, amb més raó encara podrien afrontar un drama més tou, menys brutal. D’aquí tota aquesta retòrica sobre la violència, l’odi, la rebel·lió, la sedició: el propi llenguatge judicial i polític de les elits espanyoles és una invitació a la violència, sigui de la forma que sigui.
No li farien pas fàstics a la violència de baixa intensitat: seria l’excusa perfecta per rematar la feina. La llàstima, però, és que a Catalunya tenen poc camí per recórrer. Ho intentaran i hi somiaran, sens dubte. Seria l’escenari perfecte, el que mai no es pot confessar en públic. L’escenari al qual convida la desesperació que probablement ens espera els propers anys.
Tanmateix, hi ha un altre camí, més llarg i tan incert com qualsevol altre. El de la tenacitat, el de les mutacions que ha de fer el catalanisme per abraçar una majoria molt més àmplia, el de la resistència pacífica, el de la tossuderia.
Cap imperi no és etern, com bé ens ensenya la història i com ens recorda el brillanti exòtic savi Alexandre Deulofeu, l’home de la matemàtica de la història, que va anunciar el final de l’imperi espanyol i europeu per al 2029. En els cicles de la història, aprofitats amb paciència i oportunisme, hi ha la possible sortida als carrers sense sortida…
