Pornografia de la tragèdia

Potser aquesta dèria de posar la teva vida al ciber-aparador de les xarxes socials amaga una epidèmia de narcisisme.

La soldat Tearah Moore va fer de periodista ciutadana mentre durava el tiroteig a la base de Fort Hood, Texas, on van morir tretze militars a mans de Nidal Malik Hasan, un comandant metge, embogit perquè el destinaven a l'Iraq.

La soldat Tearah Moore anava enviant tuits –missatges curts de Twitter, el sistema de microblogs– sobre la tragèdia gairebé en viu. La soldat Tearah Moore va ser el somni dels hooligans 3.0: informació en directe, en temps real, feta per una ciutadana conscient, al marge de la mediació, sempre interessada, elitista i sotmesa dels grans mitjans. Democràcia real en acció! Comunicació directa entre ciutadans!

Una pila de bloguers (o blocaires?) i també nombrosos MSM (ja saben, els mainstream media, els mitjans tradicionals) van reproduir els missatges de la soldat Tearah Moore. La base va ser tancada immediatament després del primer tret –així ho exigeix el procediment de l'exèrcit americà– i la soldat Tearah Moore era l'única alternativa al portaveu oficial, un tinent general. Esclar, aquest bon home només per la seva oficialitat era per als periodistes tan enemic com el franctirador. Així som els periodistes –i no sense raons, val a dir.

Va ser una revolució social?

Nyet.

El que va enviar l'aguerrida reportera ciutadana és pur bullshit, pura merda, explica Paul Carr. La soldat Tearah Moore difongué mentides i rumors, com que el tirador havia estat abatut. Publicà fotos que violen la privadesa dels morts i ferits a la base amb comentaris inadequats ("ara arriba aquest pobre amb un tret als pebrots", deia un dels seus peus de foto). Etc. Gairebé tot el catàleg d'infraccions professionals que els periodistes coneixem. Però es veu que si ets periodista ciutadà quedes exempt de la professionalitat, et riuen les gràcies i et nomenen heroi digital. Bravo.

Conclou Carr: la soldat Tearah Moore no va oferir ni un sol fet nou ni va ajudar a salvar una sola vida i potser va destorbar la feina dels seus companys que s'afanyaven a socórrer els ferits. Afegeixo: és ben segur que, hores d'ara, la soldat Tearah Moore encara no entén la malifeta. Perquè és el que mola avui: tuitejar-ho, xatejar-ho, féisbuquejar-ho tot tot, tot, tot.

Potser aquesta dèria de posar la teva vida al ciber-aparador de les xarxes socials amaga una epidèmia de narcisisme. Avantposar el nostre ego a la nostra humanitat. La substància de les xarxes socials és comunicar "Mira on sóc! Mira què faig!" i no "Mirin què passa!"

En un món tan competitiu, l'exaltació narcisista es presenta com a virtut disfressada d'autoestima. L'afany de protagonisme compta, a més, amb recursos que ens semblarien ridículs si aquest egoisme malaltís no ho justifiqués tot. Un cas és la soldat Tearah Moore. Un altre és Celeb 4 A Day, una companyia que ofereix tot un seguici de paparazzi personals que el perseguiran i fotografiaran a mort pel carrer. Per 3.000 dòlars al dia, el pack inclou sis paparazzi, un publicista, una limusina, un guardaespatlles i una falsa portada de revista amb la cara del client.

La soldat Tearah Moore té el perfil perfecte per a fer la publicitat d'aquesta companyia.

 
 

Comentaris