Por i menyspreu

"Por i menyspreu han estat les constants amb què l'Estat i una part important de la societat espanyola han reaccionat davant la funesta mania de mantenir vives les llengües pròpies de la perifèria peninsular"

Per què José Ramón Bauzá i Alberto Fabra han desplegat una ofensiva contra el vigor que la llengua catalana havia anat guanyant, pam a pam i contra el mateix PP, a les escoles mallorquines i valencianes? Per què José Ramón Bauzá i Alberto Fabra desautoritzen amb els fets les conviccions del seu partit, que defensa "la llibertat d'elecció de llengua" a Catalunya amb ungles i unglots? Per què José Ramón Bauzá i Alberto Fabra encenen el conflicte i la polèmica lingüístics quan ells mateixos recomanen a Artur Mas que es deixi estar de "derives independentistes" i es dediqui exclusivament a combatre la crisi? Per què José Ramón Bauzá i Alberto Fabra desafien algunes sensibilitats mig adormides que els podrien votar en les pròximes eleccions si ningú les alterés?

El president de la Generalitat Valenciana ha desafiat tots els pares que es decanten per l'ensenyament en català liquidant línies valencianes en totes les escoles només si una família, exclusivament una família, demana ensenyament en castellà. El president del govern balear ha hagut de suportar una nova manifestació de milers de mestres, pares i alumnes en contra de les mesures que, en nom de l'ensenyament de l'anglès i del fals trilingüisme escolar, pretenen convertir el català en un residu prescindible. Tant Bauzà com Fabra no deixen de sacsejar el vesper lingüístic amb un únic objectiu: recuperar l'hegemonia del castellà a l'escola.

I això per què ho fan, es preguntarà el lector més càndid? Per què atiar ara les flames del conflicte lingüístic, si, a més, no està garantit que la bandera de la preeminència del castellà els faci guanyar més vots en les pròximes eleccions a l'un i a l'altre?

Dos sentiments responen la pregunta. El primer és la por. La por al contagi. La por que el fet de mantenir el català com a llengua vehicular i vàlida a les escoles del País Valencià i de les Balears no pugui acabar portant els dos territoris a una situació nacional semblant a la de Catalunya. El virus independentista es pot encomanar per la llengua, es temen i pensen. Per la llengua catalana. I també per la llengua cal combatre'l, aïllar-lo i anorrear-lo. Per la llengua castellana.

El segon sentiment és tan fort com el primer. El menyspreu. Un menyspreu secular. Barrejat amb la ràbia que provoca la persistència en els altres de l'error. El menyspreu de ses senyories, per exemple, tan evident quan en el ple de la consulta al Congrés dels Diputats Marta Rovira no s'aclaria amb el castellà, i s'indignaven, se'n fotien, s'enrabiaven, i s'encanaven, perquè no eren capaços d'entendre una opció lingüística –la tria del català com a llengua d'expressió habitual i completa– que consideren un error d'obstinació bàrbara. El menyspreu que sent José Ramón Bauzá, de pare mallorquí i mare madrilenya, per una llengua que no és la seva. El menyspreu que sent Alberto Fabra i tants altres polítics valencians que encara són capaços d'expressar-se en la llengua dels seua pares però que parlen als fills en castellà.

Por i menyspreu han estat les constants amb què l'Estat –l'Estat, sí– i una part important de la societat espanyola han reaccionat davant la funesta mania de mantenir vives les llengües pròpies de la perifèria peninsular. I encara es pensen que, si liquiden el català, acabaran amb el problema. El seu problema. I no deixen d'agreujar-lo, el seu problema.

 
 

Comentaris