És la por, estúpid!

"No hi ha orientació unitària cap a la independència per por"

Thomas Hobbes va bastir la seva teoria del contracte social sobre la idea que allò que ens mou com a éssers humans és la por. La por que ens tenim els uns als altres. Una por tan profunda, tan essencial, que fins i tot ens va obligar a civilitzar-nos i, tanmateix, a formular belles teories sobre la humanitat, la solidaritat, l'amor fraternal i la pau universal. Però, si de cas, també a constituir-nos en societats dominades per Estats amb poder per vigilar-nos, detenir-nos, processar-nos, empresonar-nos i, si cal i es pot, matar-nos legalment.

Ens hem alliberat parcialment de la por recíproca a força de concentrar-la sobre l'Estat. Som lliures si obeïm la llei d'un Estat, si la llei no parla de nosaltres. Si ho fa, estem perduts. L'Estat pot destruir-nos i ni tan sols li cal matar-nos. En té prou amb inhabilitar-nos de mil formes; aniquilar-nos com a ciutadans. Per això tothom pensa que Hobbes era un amargat. 

Déu n'hi do... no hi ha una cara positiva de la por, segons l'antiga saviesa de l'espècie? La por és una forma extrema de la prudència i la prudència, dames i cavallers, és l'origen de la intel·ligència, l'única virtut que senyoreja al mateix temps el cor i la raó. Hem fet molt bé traspassant la por a l'Estat perquè ja se sap, si no fas res dolent, si no t'obstines a tenir criteri propi diferent del de l'Estat, si no vas contra l'Estat i les seves lleis, no tens res a témer, no has de tenir por. 

Aquesta afirmació no només és covarda, sinó que també és contradictòria i a més, falsa. Cal témer l'Estat sempre, fins i tot quan no has fet res i, a vegades, precisament per no haver fet res.

Totes dues visions de la por s'entrecreuen al moment català actual, la negativa i la positiva que, al meu humil parer, és encara més negativa que la negativa. L'Estat disposa de tots els mitjans per imposar el monopoli "legítim" de la violència. Té tots els títols per guanyar-se la por dels ciutadans. És el Leviatan hobbesià que ataca tot allò que se li oposa per tots els mitjans, legals o il·legals. Milers de policies armats fins a les dents van apallissar millers de ciutadans l'1O continuen apallissant-los cada cop que es manifesten o fan ús de qualsevol dret, hostilitzant-los als carrers, detenint-los a llurs domicilis enmig de Nacht und Nebel, reprimint-los de totes formes i a tot arreu. Catalunya és terra de ciutadans apallissats per tal de difondre la por.

Els ciutadans, però han resistit a l'Estat. Porten gairebé dos anys resistint-s'hi. Anant a les manifestacions, concentracions, fent front a les diverses policies, tallant carrers i autopistes, aguantant hores i hores sota el fred, ocupant estacions de trens, aeroports. El poble ha vençut la por i no era gens fàcil, atès que la societat catalana és una societat pròspera on tothom té alguna cosa a perdre i molts, molt. Però el poble, tot sol, no pot assolir l'objectiu per un problema obvi de coordinació i planificació. Cal que els partits i les institucions orientin l'acció, indiquin el camí i, per tant, guïin amb l'exemple. 

I mentrestant, què fan les instàncies esmentades? No gaire. L'acció dels partits està condicionada per la por. La por, que el poble ha sabut vèncer però no els seus representants, dirigents, partits, amb les normals i honorables excepcions. No hi ha orientació unitària cap a la independència per por. Por davant la possibilitat d'una DUI. Por a les conseqüències a escala personal, familiar, social, d'un enfrontament d'aquest calibre amb l'Estat.

És comprensible però no necessàriament justificable. Si els polítics creuen que no seran capaços d'enfrontar les conseqüències dels seus actes, cal plegar, no renunciar a l'objectiu invocant pretexts que, per molt intel·ligents que semblin, sempre seran excuses; i molt menys animar la gent a sortir al carrer per donar suport a les seves dubtoses polítiques pactistes.

 

La justificació de la tàctica de "no bloquejar" un govern "progressista" a Espanya és donar temps al temps i preparar l'independentisme per quan arribi l'hora de la veritat, d'aquí a sis o vuit mesos, i la confrontació final amb el feixisme, que se suposa que triomfarà quan es convoquin noves eleccions, atès que el govern Sánchez serà breu.

Efectivament, sembla intel·ligent i prudent; més prudent que intel.ligent, amb la prudència de la por. Ajornar la confrontació a un escenari futur que per definició no controles, renunciant als teus objectius en un escenari actual que sí que controles perquè ets decisiu, no és gaire intel·ligent i, per descomptat, no és prou valent. En termes bèl·lics equival a renunciar a determinar les condicions de la batalla a canvi d'acceptar les de l'enemic. 

I una sola falsa alternativa: la claudicació o la desfeta.   

 

Comentaris