A la societat catalana regna un clar desconcert per l’actitud dels partits en el procés sobiranista. Des d’abans del parèntesi de Nadal han aparegut estratègies partidistes, en ocasions forasenyades, que preocupen el sobiranisme. A mesura que avança el procés van apareixent novetats que serviran per a l’anàlisi dels historiadors. Un dels escenaris que ningú no preveia és que el gran enemic per a la culminació de la independència de Catalunya, ja no és l’Estat, ja no té capacitat de frenar-ho si no és provocant un escàndol internacional. Però en canvi l’estructura del sistema de partits català -pròpia però autonomista (no podia ser altra cosa)- s’està revelant com una pedra granítica, un mur difícil de franquejar. És un problema greu, perquè el gruix de la ciutadania ja ha passat a la següent pantalla, i s’està produïnt una desconnexió. L’actual sistema de partits es fondrà com un terròs de sucre si Catalunya esdevé independent, i això està provocant temors conservadors en els aparells. Com es redimensionarà l’espai de centre modernitzador de la nova Catalunya? I l’esquerra, pivotarà sobre el Partit Socialista com a França o serà més de moviments fluctuants com a Itàlia? I la dreta? Què en serà del PP i Ciutadans? I tot el sobiranisme acceptarà l’acord final d’independència, o succeirà com a Irlanda i un sector el qüestionarà (pacíficament esclar)? El desenllaç està a la cantonada i als aparells dels partits els ha entrat pànic escènic. N’hi ha que han optat directament per no mirar la tramuntanada que els ve a sobre, i enfoquen les eleccions del 27 de Setembre si fossin els comicis de sempre, llançant coça a l’adversari i intentant que s’enfonsi. I així, els cops de colze ja no són per arribar a la independència sinó per ocupar el govern. Reaccions porugues que la gent ja no entén. Tingueu del cert que l’electorat premiarà els més agosarats, els qui trenquin des d’ara amb el sistema autonomista de partits.
- CA
