Res immobilitza més a l’esperit que sentir-se ostatge del seu temps o no pertànyer a ell. El segle XXI, engendrat el 2019, s’ha centrat a obligar a ajupir el cap a aquells que pretenen alçar-se contra el que dicta el col·lectiu. A tot aquell que pretén brillar amb llum pròpia no se li deixa travessar la frontera, defensada per ciutadans sentinelles. Les idees i els pensaments ja no pertanyen a un, sinó al món. La naixent Europa dels populismes, pretenent destruir i desterrar l’ambigüitat de la política, tan negativa per a les societats obertes, ha destruït el matís i el pluralisme. El populisme encegat per la lluentor agonitzant de la nació a la qual sublima es va desprenent de la comprensió quotidiana de la vida. Sense pretendre-ho, el populisme s’inclina més pel metafísic que per la quotidianitat. La utopia de la nació justa ha passat a convertir-se en justiciera de tot mal per imprecís que sigui. En molt poc temps, hem passat de sublimar als immigrants en el 15-M a sublimar els cossos de seguretat de l’estat i el moviment de reconquesta de Vox. D’obrir les fronteres postmodernes a l’interès dels altres, hem tornat a la frontera física, material, rocosa i de filferro espinós. Després de la Segona Guerra Mundial, hem passat de lluitar contra les dualitats, el binarisme polític, a accentuar l’existència del blanc i negre. Alguns prediquen que és el preu que s’ha de pagar per haver pretès ser massa humans i altres afirmen que és una rectificació a temps per evitar que el políticament correcte corrompi definitivament tot el públic i privat. S’ha de deixar de banda l’innecessari mentre s’eleva als altars, una vegada més, a la pàtria, la bandera i els uniformes militars.
Què va ser primer? El populista o la societat populista? M’inclino a pensar que el segon perquè després de passar molt de temps sense visitar els llocs sagrats, la nació, la identitat i les tradicions, una part de la societat ànsia tornar-hi per obligar que el mite i el record reprenguin el seu lloc. És la recerca en el bagul dels records per enaltir els ànims fins a convertir el passat en l’única mesura del temps on reconèixer-se. Caldrà observar de quin populisme parlem per a observar que disposa de trets molt diferents si ho veiem des d’Europa, els EUA o Llatinoamèrica. A Europa, el feixisme, el nazisme o el comunisme van fundar un populisme agressiu, radical i hegemònic que va devastar a tot el continent. A Llatinoamèrica, Juan Domingo Perón, a l’Argentina, va assimilar el feixisme de Benito Mussolini en la seva estada a Itàlia. La seva recepta era predicar la unitat nacional i sotmetre el país en el caos polític i social. La seva recepta era clara: “és dins de la confusió on millor ens manegem i si no existeix, cal crear-la. L’art de la política no és governar l’ordre, sinó el desordre”. Tota Llatinoamèrica li deu la seva visió autoritària per conduir la democràcia cap a una dictadura nascuda d’aquesta, com és el cas de Chávez i Maduro a Veneçuela. Als EUA, la figura de Donald Trump que tant s’associa al populisme, té un important precedent en la figura de Huey Long, sobrenomenat el peix rei, que fóra governador de Louisiana en 1928. Long, com ara Trump, es va dedicar a construir enemics tant dins del seu estat com fora d’ell per edificar el seu lideratge. Va ser un demòcrata que va purgar a funcionaris contraris, va corrompre el sistema, va enfrontar al poble contra les empreses i va amenaçar els polítics i jutges. Les tres formes de populisme convergeixen en el temps i van créixer com a realitats polítiques gràcies a un poble decebut amb els seus governants i rabiosos de sentir-se ignorats. Aquesta proposta política aberrant avança en l’estat d’ànim de molts ciutadans que assimilen en el discurs encès dels líders populistes que el món els pertany en la mesura que no pertany als altres. El populisme en l’any 2019 ja no és una promesa, una cosa que ve, sinó que s’ha apoderat de la nostra esfera pública i privada.
