És evident que ens estem equivocant. Les coses s’haurien de fer d’una altra manera. Cal apostar. Cal arriscar-se. Aquests dies és un bon moment. Va. Respira foooort. T’empegues al sofà amb cola industrial. T’injectes una til·la intravenosa. I et claves deu barretes d’encens al nas. Deixa que tot flueixi. Degustem el silenci. Notes com arriba l’energia amb colom missatger per la finestra? Catacrac! Tranquils. És un vidre. Res, res. Continueu vibrant com una libèl·lula bimotor. Patapam! Ah! No passeu ànsia. És un contenidor. Va, aneu entrant en calor. Deixeu fer. Xssssss. Res, és foc, per escalfar-vos. Us sentiu millor, oi? Doncs tots quiets. Que ningú es mogui. Acció. Comenceu per un cap de carrer. Vidres trencats. Que la policia es quedi immòbil i canti
“Clavelitos”.
Avanceu. Cremeu els contenidors, els bancs, els arbres…. Endavant. Els bombers congelats que coregin “La barbacoa”. Portes rebentades. Sacsegeu a la gent. Amunt. Les ambulàncies paralítiques que entonin “Vivir así es morir de amor“. Llum, foc, destrucció! La pau a tot l’univers ha de néixer, hem de fer un món molt més just…. Sí, al Son Goku també me’l rostiu a la graella amb unes carxofes. Deflagreu el carrer. Brasegeu districte a districte. Flamegeu Barcelona. Incendieu tot Catalunya. Destruïu, Destrosseu, Trossegeu, Desmanegueu, Arraseu, Suprimiu, Liquideu… Amb tots dins. Sí, clar, també a els que se’ls tornen els ulls blancs mentre es masturben a les xarxes socials i tenen somnis humits de violència. Mmmmm… Des de casa, i amb pantufles. Tots. Tots units. Ho farem perquè cal fer-ho. Hiroshima mon amour. Per una nova civilització deixem pas a la devastació. Per un nou ordre mundial cremeu tot el que cal. Au, ja està. Ha anat ràpid. Ara quedem al planeta… Quants som? 50? 100? 300? 500? Ha valgut la pena. Ens hem salvat. Sempre ho hem fet. Pregunteu-li a Pompeu Fabra.
Pompeu Fabra no és un nom de carrer, és un filòleg. Ah. També li va arribar l’escalforeta del carrer. L’home estiuejava a Sant Pere de Vilamajor. Un dia de juliol de 1936 estava a casa netejant-li les dents a un arcaisme quan el van avisar que venien uns que estaven fent una cursa a contra rellotge per cremar esglésies patrocinada per la marca de begudes refrescants del moment: “La Revolució”. Fabra es va treure les espardenyes. Surt al carrer i els intenta convèncer que no cremin l’església: hi ha obres d’art, documents de valor… tot això és patrimoni cultural, de la comunitat, patim, patam. Hi ha un significat. Se’l van mirar estranyat. I estaven com mig convençuts de les seues paraules. Més ràpids que un gerundi amb gana arriben uns altres amb noves paraules i encenen el misto del present: ho cremen tot. Tothom el prenia per boig. Però ell creia que complia amb el seu deure de ciutadà intentant enraonar.
M’imagino ara Pompeu Fabra a Sants. El mestre traient brillo a un tecnicisme. I li diuen que arriben uns per cremar el carrer. Baixa i els hi diu: “nois, no cremeu contenidors, perquè això és de tots, patim, patam…”. Fes que no el rostissin a la graella amb salsa chimichurri. Diria que no entendrien les paraules de Pompeu Fabra. No li farien ni cas. Bé, cas carbonitzat, sí. Curiós. Perquè ell és l’únic. No n’hi ha un altre com ell. Com va dir Josep Pla: “És l’únic català a qui tots els catalans han obeït plenament. Ell és l’únic que ha vist realitzada la noble ambició de tota la seva vida, l’únic que a l’hora suprema haurà pogut dir: “Del meu treball, res no ha estat debades.” Sí, Fabra, va endreçar la llengua. La va normativitzar, normalitzar. Gràcies a ell tots tenim un català per a tots i per a tot. Una sola veu per a totes les veus: del ric al pobre, de l’advocat a l’obrer, del lletraferit al pispa, del meu gat al canari… Ens va donar l’ortografia, la gramàtica, el diccionari de la llengua… Tot. Però ara, el problema és que ningú llegeix el diccionari. Ningú sap què volen dir les paraules. I això vol dir que no es coneix el mapa de la realitat. Ara per alguns trencar un vidre no és trencar un vidre. Trencar un vidre és alliberar la uniformització opaca de la societat en mil veus que clamen disparades contra el rostre de l’opressor que ens vigila a tots després d’haver-nos col·locat obligatòriament allà. Cremar un contenidor tampoc és cremar un contenidor. Cremar un contenidor és desfer les diferències socials del materialisme compacte a la mínima expressió de l’anivellament que toca de peus a terra d’un carrer que és el govern del poble. I així, vés sumant. Ningú sap què vol dir res. Ni els intel·lectuals de la confusió que afilen definicions ni els que només fabriquen onomatopeies: ergggg, ecccsss, ajssssss… És com un joc. Una ludoteca de violència. Hi ha de tot: odi, analfabetisme, exhibicionisme, desorientació, engany… Tot i més. Sempre d’amagat. No donant la cara. Bé… a no sé que pengem la foto trencant alguna cosa a les xarxes socials (n’està ple d’aquests casos!). La visibilitat per unes coses, la invisibilitat per unes altres. Però la paradoxa ho explica tot: cremar tapat i que et vegi tot el món. Definició: No entendre el significat de les coses que fas. Enmig, a casa, davant de les pantalles, uns altres aplaudint. N’hi ha de molts savis. Molt. Per això ens diuen què significa tot. Ni que no tinguin diccionari. No cal.
Perquè si aquests dies hagués baixat un Pompeu Fabra al carrer a dir que no cremessin, que no trenquessin… Uns l’estovarien en directe i d’altres en un directe virtual l’insultarien. Una micro minoria ens està fent un diccionari sense cap entrada. Uns pocs volen explicar a uns molts. Sí, als Pompeu Fabra que ho han construït tot, als que ho han donat tot, ara els destruirien allò que expressa el pensament, allò que ens fa comunicar, allò que ens fa ser: les paraules.
