Darrerament tothom reclama una regeneració molt profunda de la política. Profundíssima, caldria dir. El que fins ara s’ha considerat com la manera clàssica de transformar la societat no funciona i no és “sexy” -o atractiva- per a una part important de la ciutadania. Així, hi ha votants catalans -però també d’arreu d’Europa- que ja no estan disposats a acceptar alguns dels vicis que destrossen la política tradicional. Així és que ni les ambigüitats dels grans partits (que de vegades són una manera de voler arribar a target més ampli), ni la manca de definició, ni les sospites vinculades a potencials corrupteles, ni la manca de transparència ni l’excés de conspiració ni l’amiguisme no són -si és que ho han sigut mai- maneres vàlides de fer política. Ans al contrari! Al segle XXI les formes conspiratives de fer política creen rebuig a tot arreu.
Davant d’aquest panorama, hi ha partits polítics (alguns de nous, els que es fan dir amb paraules verbals, i d’altres de vells, que encara utilitzen sigles) que intenten aprofitar les esquerdes en l’antiquat sistema de partits polítics. Són les noves formacions polítiques cognitives les que fan furor entre la ciutadania. Tendeixen a utilitzar missatges simplificats, amb un llenguatge planer i directe. Tenen l’habilitat de detectar bé les mancances dels partits més clàssics i practiquen el populisme. Diuen el que la gent vol escoltar i prometen la regeneració democràtica anhelada sense valorar-ne mai el cost monetari. Ho fan, a més, amb certes dosis d’euroescepticisme i intenten ser una alternativa a la desafecció política conseqüència de la falta d’imaginació i d’honestedat de la política tradicional.
Servidora no creu que aquests partits siguin la solució. Sobretot perquè diagnostiquen bé però ofereixen les respostes típiques de l’esquerra i la dreta més extrema. Són com un paquet molt ben embolicat -amb llaç inclòs- que no conté cap regal a l’interior. D’una banda, perquè en general els manca profunditat i aposten més per la critica que per la construcció d’alternatives reals i realistes que puguin ser ajustades al món en què vivim. D’altra banda perquè en el seu modus operandi prima més l’espectacle que l’adequació als temps que corren i la capacitat real de poder gestionar i governar les polítiques del dia a dia.
Tanmateix, si aquests nous partits no són la solució, què fem? Qui s’ha de posar les piles? Doncs tots aquells partits polítics que tenen tradició de govern i que han entès -o estan entenent- que els temps estan canviant i que cal buscar noves formes de fer política. Probablement, aquesta no és la via més senzilla de totes però probablement és la més realista encara que menys estrident i llampant. Al capdavall, tothom ja ha pogut veure fins on han donat de si els partits que es va presentat com els abanderats de la regeneració política al Parlament de Catalunya o al Parlament Europeu.
Ara és el moment de fer política en majúscules. De construir una política que sigui “sexy” però que al mateix temps ens faci estimar la política. A Catalunya, a Europa i al món sencer. I és que al segle XXI no hi ha cap altra alternativa possible. Els reptes locals són enormes i els globals són immensos.
