Així no es fa un país ni es fa res. Com a molt, es fa el ridícul. Quina pena de política, de politiqueria, de politiqueta catalana: entre els uns i els altres, a base de misèries, de tàctiques partidistes, de personalismes de via estreta, de càlculs electorals, d’ambicions, de si tu ets més pur o més heroi que jo, no anem enlloc des de fa temps. Potser fa lleig dir-ho, potser serà poc patriòtic, però amb aquesta política el desastre està més que garantit.
La darrera batussa al Parlament, entre les diferents famílies sobiranistes, ha estat una escenificació fantàstica de les mancances d’una política més pròpia de les partides de dòmino al cafè del poble que de la construcció d’una estratègia poderosa, seriosa, ferma, que sigui capaç de conduir aquest país a la independència en un termini de temps raonable. Ja intentem, ja, fer veure que no ens adonem de la patètica batalleta en la qual s’està enfangant tot. Però, òbviament, tard o d’hora es veu el llautó: el guió dels anys passats fa temps que s’ha esgotat i no hi ha recanvi.
Just ara, quan està girant el vent i està apareixent un nou escenari.
A veure… Tenim els presos una mica més a prop i els exiliats una mica més lluny de les urpes i els ullals de Llarena i els jutges i fiscals erigits en salvadors de la pàtria hispana i trituradors i inquisidors de barra lliure. Tenim algunes bones notícies des del front exterior, algunes interessants revelacions sobre les maniobres paramilitars de l’ú d’octubre (com el canal secret de comunicacions per no deixar rastres de la repressió). Tenim Franco anant cap a l’abocador de la història. Tenim les primeres evidències, per desgràcia del digníssim Jordi Borràs i altres, de la violència i la impunitat d’una mena de feixisme de baixa intensitat. Tenim Alemanya marcant el terreny de joc. Tenim una Generalitat congelada i castigada, però amb musculatura suficient, si el govern vol fer de govern, per mantenir un desafiament de fons, prudent però no resignat. Tenim una monarquia en fallida tècnica i en ridícul permanent, obscena, perduda en el seu propi laberint. Tenim fins i tot Pedro Sánchez, que no és que sigui una grandíssima esperança, però que sembla decidit, i obligat per les circumstàncies, a moure fitxa…
I van aquests i es permeten rebentar-ho tot, pendents més que mai del seu melic, de les seves quotes, de suposats lideratges de fireta i de batalletes tàctiques que no porten enlloc.
Comencem a intuir una veritat desagradable, corrosiva: si algun dia assolim la independència, serà a pesar de la política catalanista i dels partits que pretenen monopolitzar-la.
A la política italiana hi ha una dita: «Manca finezza». A la catalana, n’haurem d’inventar una altra: manca grandesa.
Manca generositat, manca visió estratègica, manca sinceritat, manca projecte. I sobretot, manca unitat, que és l’única manera d’afrontar una evidència dramàtica: estem desafiant poders capaços de qualsevol cosa, equilibris continentals que no són cap broma, interessos polítics, econòmics i de casta amb una força que, per si no ens n’havíem adonat, ens superen i de llarg.
I davant d’això, tot i les relativament bones notícies i els indicis mitjanament esperançadors que anem observant, tornem a la batussa partidista i personalista de sempre, la mateixa que hem viscut els darrers anys i que ens va deixar amb un pam de nas. I així ens perdem, discutint si són més herois els presos o els exiliats, dividits i arrossegats pels Mas, Junqueras, Puigdemont i tota la resta, pels gurús dels experiments, pels assembleistes i omniumistes, pels cupaires, pels autonomistes, pels pujolistes, pels del peix al cove, pels cedeerres i per tots els aprenents de bruixot que tenen solucions màgiques que ho resoldran tot en cinc minuts.
Just ara, quan la partida que estava perduda (voluntarismes i optimismes al marge) comença a canviar de rumb, just ara, quan necessitem política amb majúscules, ens surt de l’ànima la politiqueta amb totes les minúscules possibles. Hi ha algú que es pugui creure, de veritat, amb el cor a la mà i dos dits de seny, que així es pot guanyar el combat èpic (pacífic i democràtic, en aquest cas) de David contra Goliat?
