Política en minúscules

"No és el govern qui interfereix en la banca, és la banca la que continua determinant les polítiques més importants del govern de torn"

Que l'economia és política concentrada és una afirmació que ha trobat la seua confirmació aquests dies amb la denominada fusió de Caixabank i Bankia. Aquesta operació aparentment econòmica ha provocat tot d'una diverses decisions de fort calat polític. La primera ha estat comunicar l'absorció de Bankia per banda de Caixabanc com si es tractés d'una fusió entre iguals. Res més lluny de la veritat. Només cal repassar com queda el repartiment de les quotes de poder de l'entitat resultant per a comprovar que ha estat efectivament una pura absorció. I la confirmació que mai es recuperaran els fons públics del rescat de Bankia.

La segona decisió ha estat la de confirmar que el poder econòmic i polític resideix a Madrid, un poder econòmic que, quan li interesse, estarà cada dia més lluny del control del govern espanyol, en renunciar aquest de facto a la possibilitat d'una banca pública digna de tal nom que puga condicionar la política financera. El manteniment d'algunes capacitats operatives a Catalunya i de la seu social a València només confirma la asimetria del poder: real a Madrid, poca cosa més que estètic a Catalunya i el País Valencià.

La tercera decisió és la confirmació del fet que estem vivint una nova acceleració descontrolada del capitalisme neoliberal mitjançant la dinàmica creixent de concentració i centralització del capital. O dit d'altra manera menys clàssica: cada dia major concentració, poder i riquesa en mans d'una minoria cada dia més exigua i, paral·lelament, major expropiació absoluta i relativa de la majoria social. I tot això mentre els uns i els altres es vanten de l'existència dels governs de majoria independentista a Catalunya, del govern progressista del Botànic II al País Valencià i del govern més progressista de la història a l'Estat espanyol, segons que els qualifiquen els seus mateixos integrants.

És aquesta una concentració bancària -a Caixabank- i una centralització de poder -a Madrid- que sembla comptar amb el vistiplau dels poders econòmics europeus i en concret del Banc Central Europeu, que funcionen amb la mateixa o pareguda lògica neoliberal de potenciar la concentració i centralització més grans possibles, començant pels estats econòmicament més perifèrics. Cal recordar que el BCE, tot i condicionar fortament la política europea, no té per damunt cap control polític democràtic. Cap ni un. Ni el Parlament Europeu, elegit per sufragi universal, ni la Comissió Europea que ha de ser aprovada pel Parlament, tenen cap mena de control sobre el banc. Ben altrament, el BCE sí pot controlar la major part de les decisions econòmiques importants d'aquests organismes, ja que és responsable de la política monetària dels països que participen de la unió monetària i comparteixen l'euro com a moneda única. Té també el dret exclusiu d'autoritzar l'emissió de bitllets de banc a la Comunitat Europea i és el nucli del Sistema Europeu de Bancs Centrals. La superestructura de poder econòmic per damunt dels governs.

Davant aquestes decisions de gran transcendència, que acabaran afectant negativament de manera directa o indirecta a la majoria social, la política dels partits ha mostrat la seua incompetència, les seues misèries i la seua petitesa. La dreta, en un gest que mostra la seua identificació de fons, més enllà de la retòrica feixistoide, amb les polítiques dels governs de Madrid i Brussel·les, s'ha limitat a demanar una gestió empresarial i professional de l'absorció. Com que el marc cultural en el qual ens movem és el de la dreta neoliberal, malgrat que governen uns altres, saben que les decisions importants reafirmaran el seu domini econòmic, polític i cultural.

L'independentisme català ha mostrat totes les seues "costures": el president i consellers exiliats, en la seua qualitat d'eurodiputats han mostrat el perfil més crític amb l'absorció (a la total descatalanització, a l'increment del poder de l'estat, a la reducció de la competència bancaria, a les dimensions del nou banc, etc.) tot i que en qüestionar les interferències del govern espanyol en la banca han mostrat un cert grau d'incomprensió de com funciona el capitalisme en general i més concretament a l'Estat espanyol. No és el govern qui interfereix en la banca, és la banca la que continua determinant les polítiques més importants del govern de torn. D'altra banda, el patetisme mostrat per la mateixa Generalitat catalana, pidolant públicament i sense cap convenciment el retorn de la seu bancària a Catalunya, no deixa de ser una mostra fefaent de la pèrdua -momentània o no- de cap estratègia consistent de futur.

 

Al País Valencià el cas ha estat de mascletada i desfilada fallera. D'una banda, el govern de la Generalitat, traient pit pel manteniment de la seu social, recordava els pitjors moments de l'època de Zaplana, Camps i Rita Barberà: no importava a compte de què però havíem de ser els números u, o els més grans, o els primers. El tema ara és que si no podem tindre un banc doncs aprofitarem que mediàticament els interessa als que manen de debò i exigirem tindre la seu social. D'altra banda com que els socis més progressistes del botànic havien de dir-hi alguna cosa i no quedar massa en evidència, doncs a plorar públicament pel possible futur d'una part dels treballadors i treballadores afectats per l'absorció. No, no és que no siga un tema important, però la recent història de les reduccions de plantilles bancàries indica que aquestes seran adaptades al model del Santander de prejubilacions per damunt de la mitjana.

Crec que dedicar-nos a fer veure que pintem alguna cosa en espais on no hi pintem gaire no ens ajuda a capgirar la situació. Tal vegada hauríem de preocupar-nos d'altres qüestions. Per exemple de com dotar els nostres territoris d'una banca pública, partint de la realitat bancaria que tenim, de gestió democràtica i de proximitat. De com garantir que no hi haja exclusió financera en moltes zones del territori. De com garantir el finançament necessari per a dirigir el canvi de model econòmic que necessitem, entre d'altres qüestions. No, no serà gens fàcil, però igualment hem de fer un primer pas: reconèixer els límits de l'actual política i caminar cap a polítiques més rupturistes al servei de la majoria social.

 

Comentaris