Tenir una mirada social sobre el futur del nostre país és absolutament necessari en temps de pandèmia, els efectes de la qual s’afegeixen als problemes estructurals de la nostra societat, entre ells la problemàtica que relaciona l’increment dels preus dels lloguers amb unes xifres d’atur juvenil massa altes i una precarietat laboral, també entre els joves, que fa venir calfreds. En determinades zones de Catalunya, gairebé el 50% del sou de molts joves serveix per pagar els seus lloguers. Impresentable! Potser, per aquest motiu, la regulació dels lloguers que va aprovar el Parlament de Catalunya ha tingut –en línies generals– una acceptació tan gran entre l’opinió pública. Però, no per això podem pensar que el resultat final de la negociació no es pot esmenar, o posar en dubte l’eficàcia d’una sobre-regulació.
La primera esmena és de tipus polític. L’espiral del silenci en què ha caigut la societat catalana a l’hora de reflexionar sobre com s’ha de gestionar (o regular) el mercat de l’habitatge ens hauria de preocupar enormement. Tenir dubtes sobre els plantejaments inicials del Sindicat de Llogateres no vol dir estar a favor dels grans depredadors del mercat de l’habitatge, que han exercit pràctiques totalment condemnables des que va esclatar la bombolla. Tothom té dret a un habitatge digne (només faltaria!), però la mirada amb què s’afronta el debat no ha de ser monolítica. El problema de l’habitatge és complex –que no complicat, diferenciaria la filosofia política–, i la complexitat requereix de relacionar diverses variables i tenir en compte diferents interaccions. La poca consideració pels petits propietaris que es destil·lava de la proposta inicial, així com també la sensació que la llei s’estava gestant amb una visió massa metropolitana –sempre Barcelunya!– i sense considerar el rerepaís, eren símptomes d’un simplisme que a vegades és inevitable en política, però pot ser letal per a l’economia.
No obstant, políticament, a ERC, la CUP i els Comuns els va sortir rodona la jugada: la pressió sobre JxCat va esbotzar el grup parlamentari i l’eix esquerra-dreta va ressorgir en el Parlament en plena precampanya electoral. ¿Fer emergir l’eix social beneficia Junts i el PDECat en les seves estratègies electorals, que finalment sabem que van per separat? Si considerem que Junts plantejarà una campanya que versarà en l’eix ideològic i mediatitzarà el “mentrestant” diluint el segon eix amb conceptes com la “innovació social”, podríem considerar que tothom pot haver sortit prou satisfet de la foto finish de la votació.
Al marge del mercadeig polític, hi ha aspectes estructurals que han passat de puntetes durant el debat i no han ajudat a situar el problema de fons. En primer lloc, i malgrat els ajustos d’última hora, existeix a Catalunya un problema important amb l’envelliment sistemàtic del parc d’habitatges, molts d’ells a les mans de petits tenidors que sense incentius no podran rehabilitar-los ni posar-los al mercat. Contribueixen, en definitiva, a no incrementar l’oferta que és un dels elements claus de la problemàtica. Certament, la llei permetrà petits increments si hi ha obres de millora; però, si no hi ha seguretat per amortitzar aquestes inversions, els petits propietaris definitivament vendran i, llavors sí, els habitatges aniran a parar a mans dels grans depredadors. Des del món local s’han pres ja algunes mesures, com alguns municipis que han fet rebaixes a l’IBI per posar al mercat habitatges en desús. Però, per aquells petits propietaris que complementen salaris amb rendes provinents del patrimoni, amortitzacions a molt llarg termini tampoc surten gaire a compte.
En segon lloc, els preus dels lloguers a Barcelona tenen relació amb la necessitat que, obligatòriament, tenen molts ciutadans de viure a la capital per la manca d’una xarxa eficient de transport públic que els connecti amb la segona corona metropolitana o les comarques d’interior. El 75% del país, fent números rodons, viu a tres quarts d’hora de la capital, objectivament parlant. Però, la manca d’un bon servei de Rodalies, per exemple, fa que sigui complex de gestionar el fet d’estudiar o treballar a Barcelona amb viure a Vic o el Vendrell. La capital del Baix Penedès, per cert, amb escassetat absoluta d’habitatges de lloguer i sempre menystinguda en la planificació urbanística del país. Una mirada territorial, més polièdrica, ens podria fer qüestionar que, si es milloren les xarxes de transport públic es descongestionaria la capital i, per tant, això podria afectar el preu dels lloguers.
En tercer lloc, no hi ha una política clara de l’administració local d’incrementar el parc públic d’habitatges. Mentre a Barcelona, per exemple, només hi ha un 1,42% de pisos buits, hi ha més de cent solars per poder construir. Per contra, segons l’Informe sobre el sector de l’habitatge a Catalunya del 2018, la ciutat comtal té un dels índex de construcció per cada mil habitants més baixos del país (1,4). En relació al mercat d’habitatges de protecció oficial, per exemple, Barcelona ha passat d’iniciar la construcció de 1.077 habitatges el 2011 a 286, el 2019.
Legislar implica posar d’acord interessos divergents. I, per tant, les mirades polièdriques sobre la realitat són imprescindibles per conciliar interessos. L’espiral del silenci que ha assolat el debat sobre els lloguers, a més a més, haurà d’afrontar un punch amb el cinisme mesetari: serà capaç el govern de coalició PSOE-Podemos, que diu abraçar el “retrobament” amb Catalunya, de no portar aquest text al Constitucional, malgrat podria entrar en contradicció amb l’article 17.1 de la llei espanyola d’arrendaments urbans del 1994? Debats polítics, al marge de l’economia.
___________________________
Xavier Ginesta és periodista i professor de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya
