Política, convicció i responsabilitat

"Qui es mou només per conviccions és políticament estèril."

Vivim mesos marcats per les eleccions i proliferen més del que és habitual multitud de declaracions polítiques fonamentades en la màxima de la convicció. Mostrar conviccions fèrries poc macerades per la reflexió té premi d’audiència. És un símptoma del descrèdit de la política en favor de les expressions ideològiques. Creure abans que pensar. Frase curta acontextualitzada abans que discurs articulat en base a la lògica de la situació. Accions simbòliques que predominen sobre els cursos d’acció orientats a resultats. El valor de la convicció per damunt del de la responsabilitat. Anem bé?

A “El polític i el científic”, publicació resultant de sengles conferències que l’eminent sociòleg alemany Max Weber donà 100 anys enrere, hi trobem una radiografia exhaustiva dels dilemes de l’acció política moderna. Convé llegir aquest llibre, perquè és d’aquells que t’estalvien desenes i desenes de lectures comparativament innòcues i pretesament actuals. Destaco aquí tres idees clau que ens haurien de servir per sortir de l’atzucac de l’imperi de les conviccions sobrevalorades i dels discursos abrandats de característiques unicòrniques. Pel bé de la política i el país.

Primer, l’acció política té relació directa amb el poder. Pretén participar del poder, influir en la seva distribució social. En aquest sentit, és i ha de ser pràctica, orientada a resultats. Un pot tenir idees polítiques i expressar-les sense cap altra conseqüència que declarar-les als quatre vents. Passar a l’acció comporta veure-se-les amb l’estructura concreta del poder. Intervenir-hi. En aquesta intervenció és sempre necessària la reciprocitat entre coneixement i acció. Perquè l’anàlisi de la situació permet composar accions el més informades possible de cara a maximitzar la seva efectivitat.

Segon, el valor del polític (o de la política) prové de la consistència de tres qualitats interrelacionades. Una, el convenciment (passió en terminologia weberiana) sobre la necessitat de conquerir una causa, raó per la qual el polític aspira al poder que li ha de permetre dur-la a terme; dues, el sentit de la responsabilitat en els plantejaments i els cursos d’acció que condueixen a la consecució de la causa, fet que comporta fer-se càrrec de les conseqüències dels actes realitzats; tres, la mesura, o en paraules més nostres, l’actitud reflexiva que permet al polític ser permeable als condicionants de la realitat de cada moment per adequar-ne els plantejaments i les accions.

 

Aquestes tres qualitats afinen conceptualment el que podríem denominar “acció política responsable”. Tant és així que Max Weber afirmava que bàsicament hi ha dos “pecats mortals” en política: un, l’absència de finalitats objectives, de causes en relació a les quals orientar-se i treballar, una absència que, sigui dit de passada, només condueix a una inquietant voluntat incondicional de poder; i dos, la manca de responsabilitat, de l’assumpció de les conseqüències de la pròpia acció, sobretot quan els resultats mostren que no són les esperades o previstes.

En el colofó d’aquesta radiografia de l’acció política, Weber afirma que la vocació política autèntica s’ha de nodrir de dues màximes ètiques que com a models es troben oposades, però que el polític amb senderi ha de poder equilibrar: l’ètica de la convicció i l’ètica de la responsabilitat. La primera ens convida a defensar vehementment una causa, sense recular a la primera oposició; la segona ens obliga a fer-nos responsables de totes les conseqüències de les accions polítiques que hàgim dut a terme en la promoció de la causa, tant de les conseqüències previstes, com de les imprevistes. Qui es mou només per conviccions és políticament estèril o, molt pitjor, un irresponsable respecte de les situacions indesitjades que hagi pogut provocar en perseguir inflexiblement una causa; qui només és responsable vagareja anodinament en la gestió política a les bambolines del poder havent perdut tot sentit de finalitat substantiva. Però si hi ha un mal per damunt d’altres, és el de moure’s només per una ètica de la convicció que absolutitza les finalitats, renega dels resultats si no són els desitjats en el marc inqüestionable de la causa, i no reconeix les conseqüències de la pròpia acció que distorsionen o contradiuen allò previst en el sentit original de la causa. Qui només es mou per conviccions i és incapaç de reorientar-se o rectificar a la llum de les evidències de la situació, és un fanàtic.

 

Comentaris (2)
ElMaresmenc Fa 1 mes
Ja era hora que algú posés una mica de fonaments a la qüestió estratègica. Gràcies Xavier Godàs!
desdelaselva Fa 1 mes
Farts de fanàtics com el Nelson Mandela. Per cert, no el van indultar.