Vaig llegir una d’aquelles notícies estranyes de l’estiu. “L’excapità italià Francesco Schetino, imputat per l’enfonsament del creuer Costa Concordia, en el que van morir 32 persones, ha donat una classe sobre gestió del pànic, malgrat que va ser el primer en abandonar el buc”. I no sé per què vaig recordar-me de Patxi López, que aquell mateix dia comunicava al Parlament Basc que deixava la seva representació popular, en ple mes d’agost. Almenys el lehendakari Ibarretxe ho va anunciar en un ple parlamentari i després d’haver guanyat les eleccions, encara que el senyor Patxi i el senyor Antonio li van treure el seu millor dret.
López se’n va a Madrid com a gran cap d’una àrea gasosa del PSOE, com el capità del Costa Concordia, deixant el seu partit amb la meitat de vots que quan el va agafar i per ensenyar als altres com es gestiona una crisi després d’haver sigut el lehendakari de tots els bascos i haver reivindicat que no hi ha càrrec que doni més satisfaccions que aquest. Almenys l’expresident català Montilla és senador, i planteja sempre en clau institucional qüestions de Catalunya, però la seva residència és Barcelona. Patxi no. Ell se’n va a Madrid com va marxar Antonio Basagoiti a Mèxic a fer diners, Laura Mintegi a la Universitat i ara el senyor Patxi a Madrid. Deia Félix Illarramendi que en la política basca hi havia molts ocells de filferro, d’aquells que quan piques de mans, marxen a la desbandada. D’aquí que cridi l’atenció que de quatre candidats a lehendakaris de les últimes eleccions, només quedi Iñigo Urkullu, que passi el que passi, seguirà vivint a Euskadi. No així Benegas, Ramón Jauregi, Nicolás Redondo i ara Patxi López. El seu destí sempre serà Madrid. Euskadi és un mer trampolí.
Contrasten aquests fets amb el discurs de gener de 2011 quan López va celebrar el 125è aniversari del PSE, essent lehendakari, amb Pérez Rubalcaba al seu costat i dient emfàticament que el PSE era “un partit de patriotes”. Els dos van coincidir en ressaltar l'”amor a la terra” dels socialistes bascos, un “sentiment que ningú ha d’intentar apropiar-se” mentre ens criticaven per pretendre “ostentar el monopoli d’aquest sentiment”.
Patxi López ens va refregar que ells eren el primer partit d’Euskadi, dient que en la història basca “hi ha la petjada permanent i inesborrable del socialisme i que no va pas malament recordar-ho perquè alguns volen fer com si fóssim estranys o usurpadors en la nostra pròpia terra”. Patxi López va dir que encara quedaven moltes coses a fer a Euskadi i que ell sempre estaria al peu de la mina.
Han passat tres anys, la política basca ha sincerat la seva representació, a Patxi López se li queda petita la mina i ara vol resoldre els problemes d’Espanya i del món. I no és que nosaltres diguem que el PSE no sigui un partit basc, sinó que els seus dirigents són uns taral·lirots, que no estan involucrats amb el dia a dia del país i que a la primera de canvi se’n van a Madrid a fer fortuna perquè la seva cosa és Espanya, i la gent així ho veu i així ho sent.
Però qui aparentment mana en el socialisme espanyol, un socialisme en fallida per haver traït quasi tots els seus principis, encara que Sánchez tan sols hagi reconegut que no haurien hagut d’indultar a Alfredo Sáenz, és aquest nou secretari general amb permís de la presidenta d’Andalusia, Suana Díaz. Curiós. El socialisme a l’inici de la transició es basava en el pacte del Betis entre andalusos i bascos. Per una part Felipe González, Alfonso Guerra, Manuel Chaves i Luis Yañez i per l’altra Nicolás Redondo, Ramón Rubial, Txiki Benegas i Enrique Mugica. Però ara aquests patriotes socialistes bascos pinten menys que Maximino a Haro. I allà han posat solitari a l’executiva a López, però qui mana és el tàndem Sánchez-Díaz, que de seguir així, i amb la davallada del PSC a Catalunya, aquest partit corre el risc de convertir-se en una UPN andalusa perquè no solament han escollit el secretari general sinó que han posat de presidenta del PSOE a Micaela Navarro, una andujarenya no gaire simpàtica, d’aquelles que si et poden deixar de saludar ho fan.
I què podem esperar del cap de López, Pedro Sánchez? Doncs no ho sé. El conec personalment ja que vaig coincidir fins la seva elecció en una Comissió Mixta i és home correcte i amb formació, però, ¿pot ser un nou Zapatero? Sense cap dubte en té tots els números. En quaranta dies, davant un assumpte tan delicat com el territorial va demostrar una improvisació meravellosa o potser una evolució una mica ràpida com amb el monarquisme.
Li van faltar reflexos polítics per després d’estar amb Rajoy haver trucat o estat amb el lehendakari Urkullu i el president Mas. També és veritat que després de la conversa a La Moncloa amb Rajoy va sortir parlant de les línies vermelles que s’han de creuar i després de dir això se’n va anar a saludar amb intenció amistosa a Felip VI al seu Palau i no a la tomba de Pablo Iglesias o a la d’algun socialista afusellat. I dic això de La Zarzuela perquè, abans de ser escollit secretari general, havia parlat d’eliminar privilegis i de votar en contra de l’abdicació del rei. Es veu que la seva paraula, com el iogurt, té dada de caducitat. Va dir així mateix que integraria a l’executiva a Madina i a Pérez Tapias i no ho ha fet, i que al novembre hi hauria primàries per a escollir la candidatura socialista, i no les farà en aquesta data. Però és que a més quan li van preguntar quin era el primer problema d’Espanya va dir que la desigualtat. “Em preocupa més la desigualtat entre els ciutadans que marcar la diferència entre territoris”. Setmanes abans s’havia ocupat també de la qüestió territorial: “Cada territori té la seva singularitat i el seu finançament i s’ha de fer respectant la igualtat i la solidaritat entre espanyols i entre territoris”. Però 48 hores abans en una trobada amb els periodistes que seguien la seva campanya en les primàries Pedro Sánchez patrocinava per a Catalunya “un tracte fiscal especial” i “reconèixer-la com a nació”. Com es veu tota una evolució. D’aquest últim, que va ser el primer, a les línies vermelles dites després d’entrevistar-se amb Rajoy. Més del mateix.
Deia Xabier Arzalluz que hi havia polítics a Madrid sense columna vertebral. Eren dels de l’espècie que no encaren els problemes de front sinó que repten davant d’ells. Crec que Sánchez seguirà el mateix camí que ha portat al PSOE a la seva actual situació que només té com a sortida pactar amb el PP ja que el bipartidisme està en crisi aguda a Espanya per haver-se identificat tant amb el PP en la defensa de la sacrosanta unitat de la Pàtria i en la seva passivitat en combatre la corrupció, i en haver mantingut una justícia pactada a dos encara que Sánchez es vesteixi de ‘lagarterana’, ja no enganya a ningú.
“Desterrem paraules que ens afecten i indignen a tots com crisi, atur, pobresa, desigualtat, corrupció, violència de gènere, decadència institucional -i aquí va venir la bomba-, independentisme”. El fet de posar a la mateixa altura una aspiració política i delictes com l’assassinat masclista va ferir lògicament i va fer que molts obrissin els ulls.
I és que en el seu discurs de final clausura del congrés que el va ratificar com a líder del PSOE davant de tres mil delegats del congrés i convidats va comparar maldestrament l’independentisme amb la violència masclista i l’atur. Com es veu una afirmació “molt posada en raó” i que “ajudarà” a resoldre les coses perquè cada vegada més, es recompensa els polítics per adoptar les postures més extremes i maximalistes encara que això es pagui tard o d’hora.
No sé si Patxi López en qualitat de secretari d’Acció Política i Ciutadana en contacte directe amb Pedro Sánchez podrà canviar aquesta mentalitat mesetària i hispanocèntrica.
El fet clar per a mi és que Podemos acorrala el PSOE que es debat en tornar als temps de Felipe González, del que Pedro Sánchez es confessa com a admirador entregat, o a un cert discurs d’una esquerra que lladra a la cova. De fet, en les enquestes aquesta nova força, que ja comença a organitzar-se a Euskadi, ha irromput com a tercera opció amb el 15,3% de vot davant el 21,2% dels socialistes confusos que potser, amb el consell de Patxi López i amb la seva feina transversal pugui reconduir la situació com sembla ha fet a Euskadi una Idoia Mendia, nena de ikastola, que diu que es gasta molt en recuperar una llengua com l’euskera, perseguida amb fúria per la dictadura.
És qüestió de poc temps. L’únic que m’entristeix, sigui que una persona que ha sigut lehendakari tingui tan poc arrelament a la terra que li va donar el màxim lideratge, i que sense resoldre els problemes de casa, es cregui com el Quixot l’home idoni per a resoldre els problemes del socialisme mundial.
