I Podemos?

"Sóc una de les moltíssimes persones d'esquerres que veuen amb molta tristor les renúncies del partit morat"

Moltes vegades em pregunten per què critico a Podemos en comptes de criticar el "trifachito". A mi em sembla que la resposta és òbvia, però com que la pregunta es repeteix, contesto abans de criticar, un altre cop, a Podemos: del Partit Popular mai he esperat absolutament res més enllà de la seva derrota, de Ciutadans la seva desaparició i de Vox la seva il·legalització. En canvi, perquè fa a Podemos, encara em resisteixo a no esperar res. És veritat que sóc una de les moltíssimes persones d'esquerres que veuen amb molta tristor les renúncies del partit morat, que tornen a veure com, un altre cop, la lluita de popular és segrestada i traïda per uns dirigents engolits pel paper que el Poder els ha atorgat. Però fins i tot amb la sensació de trïció política, en el fons, no puc evitar esperar encara alguna cosa.

Sé que la gent de Podemos no està d'acord amb el que està fent Nadia Calviño a les negociacions amb la UE. Sé que els incomoden els 15 milions d'euros a Atresmedia i Telecinco, que voldrien fer un cop de taula amb l'escàndol dels lloguers i els grans tenidors, que no se senten còmodes amb les rodes de premsa amb militars i policies. Que no són indiferents als abusos policials que s'estan fent arreu del país, sobretot als barris pobres. Sé que les pressions de l'IBEX per enviar la gent a les fàbriques i oficines els deuen horroritzar i que beneficiar la banca amb els crèdits avalats per l'ICO no era el seu objectiu quan van arribar al govern. Puc tenir moltes diferències i, fins i tot, haver perdut tota esperança en la seva estratègia política. Però estic segur que les persones d'aquest espai polític que he conegut no estan contents amb la situació a què els aboca el seu pacte amb el PSOE.

Però llavors és inevitable fer-se la pregunta: aquest desastre de govern és el "mal menor"? De veritat tots aquests gripaus es poden empassar parapetats en el fet -cert- que "viene Vox"? Jo crec que no. Que ja no. Estic segur que els estrategs de partit deuen donar mil voltes a la complicada situació política en què estan ficats en mig d'una situació sanitària absolutament excepcional. Però em sembla que, arribats a aquest punt, ja no es tracta d'assessors de comunicació. A aquests també he tingut el gust de conèixer-los i em consta la miopia que els atrapa: "hem de refermar el relat", "això ens arracona", "cal contraatacar", "la gent no ho entendria"... I així s'encadenen moviments obtusos, regats curts i cagades descomunals.

Avui, sense anar més lluny ni en el temps ni l'espai, la Marta Ribas -diputada d'EnComúPodem- criticava TV3 per haver relacionat el "desconfinament" anunciat pel Gobierno amb les advertències de l'OMS en contra de mesures com aquesta. Tot i que Ribas ha estat durant anys diputada a la comissió del Parlament que controla TV3, la dirigent basava la seva denúncia en un fil de Twitter d'un perfil anònim que afirmava que, per cert, ja ha estat esborrat. El problema és que la mateixa relació que feia TV3 la feien també El País, El Diario i The New York Times. No m'estranya que Ribas hagi fet un moviment tan "desafortunat". Vaig aprendre que el regat curt és marca de la casa en l'àmbit "post-comunista" dels "ecosocialistes". Però veient el que està passant, em costa entendre què estan esperant alguns dirigents que -malgrat les desavinences- continuo reconeixent com lluitadors honestos forjats a mil batalles justes, molt abans del naixement de Podemos.

 

L'estratègia és un art enormement complex. Les pressions, els equilibris, el càlcul de costos i beneficis deuen ser diabòlics. Però donada la gravetat de la situació que s'està vivint, potser ha arribat un d'aquells moments en què la millor estratègia és ser fidel al que un creu. Tot és discutible i tots els trencaments tenen costos. Però hi ha cops a la taula que ens poden fer grans i omissions que poden ser un suïcidi. Aquest matí la fenomenal relliscada de Ribas em fa fer lligar alguns caps. La menció de Ribas a TV3 deixava clar que la seva batalla pels "marcs" i els "relats" no la deixava veure la realitat. El "relat" escrit per algun assessor buròcrata no li va permetre veure que més enllà de la seva batalla amb TV3, la Generalitat i tot plegat, hi havia el món. No li va permetre veure, per exemple, que a Itàlia els sindicats de classe es van plantar davant les pressions de les patronals industrials ni li va permetre veure una obvietat: el PSOE, qui és qui porta la batuta, no ha justificat la seva decisió de "desconfinament" amb cap mena de document científic. Qualsevol que s'alliberi dels marcs imposats pels despatxos no pot evitar concloure que: o hi ha una forta raó tècnica i científica per prendre la decisió de "desconfinar" o no queda més remei que pensar que aquí, igual que a Itàlia, tot plegat és una imposició del poder econòmic més obtús, concertat, mafiós i sense escrúpols més desvergonyit del sud d'Europa. Amb permís d'Itàlia, clar. Qualsevol que mantingui un mínim de coherència, només té dos opcions: explicar amb tot detall les dades tècniques i científiques que porten a prendre aquesta decisió o explicar amb tot detall l'enorme putrefacció que hi amaga.

No som epidemiòlegs ni som experts en mobilitat. Però som ciutadans que miren amb preocupació la situació. Ciutadans als quals no se'ls pot demanar confiances cegues. La confiança es guanya dient la veritat. Sense dubte la situació és complicada. Però en una situació com la que estem vivint i en la que tots ens estem jugant tant, tractar-nos com imbècils és un suïcidi polític. I alguna cosa més.

 

Comentaris