Podemos, per fer què?

"Podemos és una altra manera de fer-nos espanyols amb un discurs alternatiu, ple de paranys, frases fetes, veritats a mitges i voluntat centralitzadora"

Va ser Barack Obama qui va popularitzar allò del "yes, we can" i ja comença el recurs a ser tant copiat que més li hagués valgut estalviar-se el propòsit. De l'eslògan i, també, de la pròpia candidatura atès que els resultats comencen a cantar per ells mateixos. He escrit en algun altre article que l'Obama, salvant distàncies personals, país i administració pública, recorda massa a Zapatero amb les seves dinàmiques polítiques i presa, o no presa, de decisions. Un cert aire de frivolitat, a l'estil del lleonès, també l'acompanya i òbviament la societat, la seva societat que el viu o pateix, en pren deguda nota i el desqualifica en aquest final de cursa, que ja ha iniciat, de llur mandat. És el que té governar en base a enquestes d'opinió i de no tenir el coratge de liderar determinades polítiques que, malgrat d'entrada incompreses, el temps, ara sí, s'encarrega de posar en valor i donar utilitat i reconeixement públics. Prometre per no complir tampoc ajuda en aquest intent de salvar o rentar la cara d'un mateix. Opinions diverses i recents de col·laboradors molt estrets han estat fulminants en aquest respecte. En fi, temps i història ja ens el definiran amb major objectivitat. No era el propòsit de l'article l'inquilí actual de la Casa Blanca en qualsevol cas.

Com deia la frase d'Obama i d'altres com la del full de ruta han guanyat adeptes i avui tothom pot, s'atreveix, guanya o segueix un full de ruta que els ha de conduir, suposadament, a l'èxit de llurs propostes i iniciatives. Amb aquestes que arribem a la gent de Podemos qui, malgrat el seu poc enamorament de les polítiques dels successius governs dels EUA, no dubten a confegir la seva pròpia versió de la frase del primer president negre dels Estats Units. Podemos, per fer què llavors, hom hauria d'interrogar-se. Qui són aquesta gent que diuen, alguns d'ells com en Pablo Iglesias, defensar el dret a decidir de Catalunya, denunciar la casta tot servint-se d'un canal d'un cavaller de la suposada casta –Lara-, o que ara comencen a matisar llur discurs envers bancs, el deute o el mateix capitalisme. Fins fa ben poc sistema econòmic sancta sanctorum i orígen de tots els mals, segons aquests senyors, de la humanitat. També Tamames deia que el capitalisme "ja havia tingut la seva oportunitat" i acabà demanant el vot pel PP d'Aznar...

Iglesias i els seus acòlits representen, per alguns, un aire fresc respecte una classe política corrupta i ineficient. Una classe política, certament, que ha permès escenes tan denigrants com el de les preferents, la caiguda i desaparició posterior de molts bancs i caixes i una corrupció, que ara sí sabem, generalitzada i patètica. Crisi econòmica a banda. Fins aquí tot correcte però el propòsit de desballestar el sistema justificant aquestes malalties del mateix sistema actual pot ser molt pervers. Sens dubte un intent pitjor que la injusta i improductiva realitat actual que no ens pot agradar de cap manera. La condició humana, de vegades, no ens permet veure més enllà del nostre nas i ens fa repetir errors del passat. Per flagrants que aquests puguin ser. Així no pot ser mai descartable el retorn de polítiques que el temps ha demostrat clarament ineficients o un retorn dels grans fracassos de la humanitat cas del feixisme i el comunisme. He dit fracassos però bé podria haver dit monstruositats.

Desconec si la gent de Podemos, malgrat finançament i suport públic ofert pels gens demòcrates bolivarians, en cas de victòria electoral cerca la manera d'instaurar un sistema comunista, o anticapitalista com diuen, a l'Estat espanyol. El que si em fa l'efecte de no errar el tret és quan els hi descobreixo tics sectaris, demagògics i populistes. El populisme va ser, i és, un sistema de govern que fou letal per l'Amèrica Llatina arreu de tot el segle XX. Avui aquest populisme es veu a Veneçuela, Bolívia, Argentina i d'altres estats de la regió. Alguns també de dretes. Que els de Podemos no critiquin el règim dels Castro tampoc és un bon senyal de quins principis ideològics tenen , ja em perdonaran, com a full de ruta. No criticar Cuba i dir, per contra, que creuen amb la democràcia participativa és un pèssim símptoma de la incongruència entre el que diuen predicar i el que pensen fer si mai governen. El mateix val pel dret a decidir que el defensen, com per cert feien el socialistes als setanta abans d'arribar al poder; per després continuant amb els propis socialistes, deixar que els mots se'ls endugués el vent. No pas res de nou a la història política d'Espanya en relació a Catalunya. D'altra banda, que no aplaudeixin i moguin absurdament les mans em sembla més propi d'una barreja o entremig de secta que espera l'arribada d'extraterrestres redemptors i una comuna hippy narcotitzada per fems de vaca o de licor de bròquil que denota d'entrada i sortida, frivolitat, carrincloneria i pèssim gust. Això és el que volem, gent que ens representarà movent les mans com micos enlloc d'aplaudir com humans? Ja n'hi ha prou d'enganyar uns i altres a la ciutadania. El règim actual no és la sol.lució ni per Espanya ni per Catalunya, això és cert. Però aquesta gent que, no deu venir de matinada com d'altres, però sí amb ànima espitregada i idees resclosides, per ja vistes i tastades, què ens han de dur de bo que no hàgim ja patit en un país com el nostre.

Acabo. Deien a l'homèrica Il.líada que calia témer dels grecs fins i tot els seus regals per enverinats i perillosos, com així fou el famós cavall de Troia. A Catalunya, després de la nostra història viscuda de tres-cents anys, quelcom de similar podríem dir dels regals o invents que ens arriben de les espanyes. Dretes, esquerres, militars, capellans –i ho diu un catòlic que consti- sindicalistes, alts funcionaris i un llarg etcètera, tots ells han jugat a la carta de la divisió. La nostra per més detalls si algú no ho ha entès. Serà Podemos diferent? I per què ho hauria de ser? Els dubtes que són certeses de la gent de La CUP són prou evidents i tranquil·litzen a més d'un per racionalitat, coneixement i visió; els dubtes i certeses d'Iniciativa, per contra, neguitegen a més d'un. Aquests són, i no pas els únics, els que empassegant amb la mateixa maleïda pedra de sempre, després gosen dir-nos que, per fi, han trobat el remei a llurs –nostres- mals. Fan de l'error virtut i així, si no hi posen remei, fins el dia del judici final. Cap visió, nul.la racionalitat i greu desconeixement de país. En el meu darrer article parlava de deixar de fer mal a Catalunya: doncs això mateix. Siguem crítics amb els nostres representants, fiscalitzem-los fins al darrer detall, però no tornem a caure en paranys i apostes aventureres que ens han enfonsat la barraca i buidat caixa i dignitat. Podemos és una enganyifa que si no la volem ni la mereixen els espanyols que us he de dir de nosaltres. La regeneració és necessària i tenim molta pressa per veure-la. Tanta com que no volem que ens tornin a ensarronar ni els de la vella casta ni els de la nova que es formaria, algú ho ignora, si aquests acaben encerclant península, Estat i el que ara coneixem per Principat. Podemos és una altra manera de fer-nos espanyols amb un discurs alternatiu, ple de paranys, frases fetes, veritats a mitges i voluntat centralitzadora. Espero que el temps no ens ho permeti veure.

 
 

Comentaris