L’actitud de Podemos i dels Comuns davant el referèndum d’autodeterminació de Catalunya, que s’ha de celebrar l’1 d’octubre vinent, és deplorable, certament, però té força lògica atesa la idiosincràsia d’aquests grups polítics. Cal tenir en compte que el fet de ser incapaços de confessar-se certes coses a si mateixos els condemna a cercar aixopluc en l’ambigüitat, just aquella ambigüitat que el Procés ha desballestat de dalt a baix. Només cal mirar on són ara Unió i el PSC. Caigudes les màscares, Unió és morta, Duran i Lleida, intenti el que intenti, ja és un fòssil polític, i tenim un PSC despullat i residual que no li ha quedat més remei que alinear-se amb l’ultranacionalisme espanyol de PP i Ciudadanos fins a configurar, tots tres, la delegació catalana de la caverna espanyola.
I qui són Podemos i els Comuns, en aquest nou escenari clarificador que ha deixat el Procés? Doncs n’hi ha prou d’escoltar les declaracions dels seus dirigents a Barcelona o dels senyors Rabell i Coscubiela al Parlament per veure que són allò que anys enrere, en termes teatrals, es coneixia com la claca. La claca de la caverna, en aquest cas. Ells són tan demòcrates, progressistes i revolucionaris que diuen exactament el mateix que han dit tots els règims autoritaris de la història per impedir la independència d’un poble subordinat, és a dir, que l’única legalitat possible és la de l’Estat dominador. Sense aquesta legalitat no hi ha garanties. ‘Garanties’, per a ells, són les que els va donar el Ministeri d’Interior espanyol per poder governar avui l’Ajuntament de Barcelona. Quina llàstima que hagin nascut tan tard, haurien fet un gran paper com a prefectes de la província de Judea en temps de l’imperi romà o com a guardians de les lleis de la corona britànica en el procés d’independència dels Estats Units o de les lleis espanyoles en el procés d’independència de Cuba. Que siguin lleis antidemocràtiques que prohibeixen votar, que criminalitzen les urnes, que emmordassen pobles, que persegueixen demòcrates i que conculquen la llibertat d’expressió no té cap importància. La llei de l’imperi és la llei de l’imperi, i aquests prefectes emmascarats de revolucionaris de parc temàtic, altrament dits Podemos i Comuns, no sols en són servidors, també en són garants del seu compliment. En realitat, per ser més precisos, són la brigada de manteniment de l’imperi, els qui li fan la feina bruta.
Tots els imperis estan podrits per dins i, per perpetuar-se, necessiten la feina impagable d’un cos que sembli díscol amb el poder –només de boca, és clar–, però que a l’hora de la veritat, com ara la insubmissió de quatre províncies rebels, doni suport a l’statu quo per tal que tot continuï igual. Es tracta, en definitiva, de tenir una veu que soni diferent de la de l’establishment –Partit Popular/Partit Socialista/Ciudadanos–, una veu que soni més rejovenida, més trabucaire, i que sembli crítica amb l’imperi, de manera que la seva oposició a la llibertat de la colònia tingui un vernís d’aparença assenyada i pròpia d’algú que “no és ni a una banda ni a l’altra”, sinó tot al contrari. I, és clar, si fins i tot els revolucionaris consideren il·legal la insubmissió catalana és que el Referèndum no té cap fonament jurídic i no es pot fer. Aquest és el missatge de la maniobra. Però la maniobra ha fet misto.
El problema d’aquesta gent, d’altra banda, és que la manca d’un argument racional per mantenir Catalunya subordinada a Espanya és tan immensa, tan gegantina, que no els queda cap més remei que repetir tots a una les mateixes paraules: “El Referèndum és il·legal, el Referèndum no ofereix garanties…”. Són les paraules de PP, PSOE, Ciudadanos, Podemos i Comuns. Les paraules textuals. Tots juntets fent força en defensa de l’imperi.
Com he dit abans, hi ha algunes coses, concretament dues, que Podemos i els Comuns no confessaran mai perquè, si ho fessin, es veurien obligats a reconèixer que allò a què de debò aspiren, amb alguns matisos ornamentals, és a ocupar el lloc que ara ocupa el PSOE en el mapa polític espanyol. Per això coincideixen tant meravellosament bé amb Pedro Sánchez, Miquel Iceta, Núria Parlón i companyia a donar una capa de pintura a la Constitució espanyola “para resolver de una vez por todas el tema de las nacionalidades”. És allò de “si els donem un caramel amb bastonet, callaran”. I és que per aquesta gent, les paraules de Déu Pare Omnipotent són sagrades: “La Veritat Suprema es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola”, que, traduïdes al llenguatge del carrer, volen dir que “España se pinta, però no se toca”, i que en el llenguatge dels abrandats revolucionaris de Podemos i Comuns signifiquen: “Antes azul que rota”.
Això ens porta a la segona cosa que mai no confessaran: el seu nacionalisme espanyol. Es diuen universalistes, sí. Però universalistes amb “pasaporte español”, perquè, com tothom sap, un passaport català seria l’antítesi de la universalitat. I ara! On vas a parar! Quin horror! Només de pensar-hi ja s’esgarrifen! Tot plegat, ves per on, els porta a dir el mateix que deia Duran i Lleida el 2012: “A Unió hi ha moltes sensibilitats”. Doncs no, senyors i senyores de Podemos i dels Comuns. Menystenir, ridiculitzar, desautoritzar, desqualificar i boicotejar el referèndum unilateral –única via pacífica i democràtica per tal que Catalunya decideixi si vol ser un poble lliure o un poble captiu–, no és sensibilitat, és absolutisme. L’absolutisme hipòcrita dels revolucionaris de chaise longue.
